Saber el temps que farà és una informació molt rellevant a l’hora d’organitzar qualsevol acte o activitat a l’aire lliure, des d’una calçotada, una festa major o un esdeveniment esportiu, com per exemple els Jocs Olímpics i els Paralímpics. L’estiu del 1992, quan Barcelona va acollir els Jocs, l’aleshores Institut Nacional de Meteorologia (INM) va ser l’encarregat de fer l’assessorament meteorològic.
N’hem parlat amb Ramon Pascual, cap del Grup de Predicció i Vigilància de la Delegació Territorial de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) a Catalunya.
Tot va començar quatre anys abans
Dins de l’INM es va crear un grup especial de predictors específicament per donar suport a l’organització i fer l’assessorament. Popularment se’ls coneixia com a “predictors olímpics”, els quals eren treballadors de l’Institut tant de Catalunya com de la resta de l’estat.
La preparació i l’organització de l’assessorament va començar anys abans no se celebressin els Jocs a Barcelona. Segons explica Ramon Pascual, el punt d’inici va ser l’any 1988, quan es va crear un pla intern anomenat PAMOB.
L’any 1988 l’INM va aprovar un pla per a començar a prepara l’estratègia, i fins i tot dos treballadors es van traslladar a Seül per conèixer com s’havia fet l’assessorament meteorològic dels Jocs Olímpics celebrats a Corea del Sud
Dades i previsió del temps detallada
L’assessorament consistia a proporcionar els productes estandarditzats de predicció meteorològica per a Barcelona i la resta de subseus olímpiques (12 a Catalunya, a banda de Saragossa i València), així com donar suport a proves que necessitaven una informació més específica. A banda, també s’aportaven dades d’observació.
Es feien reunions diàriament per analitzar els models meteorològics i discutir la predicció. En aquella època ja es treballava amb el model global del Centre Europeu de Predicció Meteorològica. Com a model d’àrea limitada, s’utilitzava el que s’havia desenvolupat dins mateix de l’INM.
Els destinataris finals de tota aquesta informació era el comitè olímpic internacional, els jutges i també els equips de competició i els esportistes. De fet, en aquestes reunions fins i tot hi participaven meteoròlegs contractats pels mateixos equips. Això afavoria que hi hagués molt de “feedback” cap als predictors de l’INM, un fet que va ser molt positiu, destaca Pascual.
Infraestructures
Per tal de donar suport meteorològic a l’esdeveniment, es van instal·lar diverses estacions meteorològiques pel territori. Concretament, en el cas de Barcelona en van ser un total de set.
També es realitzaven radiosondatges. Això era tota una novetat per a Barcelona, ja que en aquell moment encara no se’n feien de manera operativa i regular, tal com passa actualment amb l’estació que hi ha situada al terrat de la Facultat de Física.
Es va instal·lar expressament una boia al camp de regates per a tenir observacions de l’estat de la mar, i també hi va col·laborar un vaixell de l’Institut Hidrogràfic de la Marina.
Pel que fa a les dades de radar, s’utilitzaven les que proporcionava el radar del Puig de les Agulles, a Corbera de Llobregat, que l’INM ja tenia en operatiu des de feia uns anys.
Ara bé, la infraestructura relacionada amb la meteorologia més rellevant de totes fou la construcció a la Vila Olímpica de l’edifici actual de la Delegació Territorial d’AEMET a Catalunya, obra de l’arquitecte portuguès Álvaro Siza. Tot i això, el trasllat de la delegació a aquest edifici no es va fer fins després dels Jocs, de manera que l’assessorament es va fer des de l’antiga seu del carrer Roura.
Un cop acabats els Jocs Olímpics i els Paralímpics, la majoria de les instal·lacions es van desmuntar.
La importància de la meteorologia en els Jocs Olímpics
No tots els esports tenen la mateixa dependència amb les condicions meteorològiques. Un dels que és especialment sensible és la vela. Pascual explica que l’objectiu dels predictors de l’INM per a aquesta disciplina era pronosticar el règim de vents del dia, és a dir, l’evolució de la direcció i la força, de la manera més detallada possible. D’aquesta manera, l’organització podia planificar com es faria la prova i els esportistes decidir la seva estratègia.
Es dona el cas que les setmanes prèvies als Jocs Olímpics, el temps havia estat molt mogut. Tot i ser estiu, la calor normal per l’època no va arribar fins a mitjans de juliol, alhora que les pluges van ser extraordinàriament abundants fins llavors.
Uns dies abans de la cerimònia inaugural es va imposar el temps típic d’estiu, és a dir, el sol i l’ambient calorós. El més curiós de tot plegat és que en general no es va haver de patir gaire pel temps regirat, sinó ben al contrari. El primer dia la competició de vela no es van poder fer les proves per la manca de vent.
En general, Ramon Pascual fa un balanç positiu de la predicció meteorològica que es va fer durant els Jocs Olímpics, encara que en aquella època, remarca, encara s’estava lluny de poder modelitzar correctament el règim de vents a tocar de la costa. En qualsevol cas, des de llavors s’ha millorat molt.
