Des que va marxar Henrik Larsson del Barça, que cada finestra d’estiu se sent la mateixa cançó referent al mercat: “El Barça ha de fitxar un Larsson”. I per què aquesta frase cèlebre que es repeteix, i es repeteix i es repeteix?
Era l’estiu del 2004, el dia de la seva arribada a can Barça. El suec de 33 anys fitxava procedent del Celtic de Glasgow i arribava a Barcelona amb una missió: ser el substitut de Samuel Eto’o, aprofitar les oportunitats i sobretot ser un pla B per l’equip quan el partit estava encallat.
Dit i fet, Larsson es va convertir en un exemple dins i fora el camp. Amb només dues temporades de blaugrana es ficar l’afició a la butxaca. Va marcar 22 gols en 62 partits, va guanyar una Champions i dues Lligues. El seu paper de revulsiu té una data icònica: 17 de maig del 2006. Va ser a la final de París, contra l’Arsenal. Aquell dia, Larsson va entrar al minut 61, com gairebé sempre, i dues assistències seves van capgirar el marcador. El Barça es va convertir en campió de la Champions i Larsson va acabar convertint el seu nom en un estatus blaugrana.
Amb la Champions sota el braç, Larsson va marxar del Barça dues temporades més tard amb 35 anys. Sense fer soroll, sense ser un crac i sense demanar mai una dosi de vanitat més que els altres. Aquest va ser Henrik Larsson al Barça i, des del dia que va marxar, els aficionats en busquen un com ell.
