Un Mundial diferent, transgressor. Així va ser la primera Copa del Món
que va organitzar una seu nord-americana: els Estats Units.
Striker, un gos futbolista, va ser el padrí d’un Mundial replet de
sorpreses. Des de Salenko, el màxim golejador, fins a Bulgària, que va
arribar a les semifinals.
L’equip que comandava el blaugrana Risto Stoichkov, va eliminar a
Alemanya però no va poder amb la Itàlia de Baggio, que acabaria essent
sots-campiona.
Colòmbia s’estrenava a una cita Mundialista en plena guerra del càrtel
contra l’estat. Els sud-americans, tot i apuntar a ser la revelació,
van caure a la primera fase, amb aquest auto-gol d’Andrés Escobar, qui
seria assassinat a mans del càrtel de Medellín després del torneig.
Aquest seria l’últim Mundial de Maradona. El ‘10’ argentí va donar
positiu per dopatge durant el torneig i va ser sancionat amb 15 mesos
d’inactivitat. Abans d’això, va deixar pel record el seu gol contra
Grècia. Argentina cauria als vuitens contra Romania, una altra
sorpresa inesperada.
Als Estats Units, l’Espanya de Clemente va fregar les últimes
instàncies. Però el malson dels quarts va acabar amb ‘la Roja’ i la
imatge de Luis Enrique sagnant pel cop de colze de Tassotti, va fer la
volta al món, com l’ocasió que va fallar Salinas.
Al cap i a la fi, Itàlia i el Brasil es van jugar el títol a la
finalíssima. Sense gols, la tanda de penals va acabar somrient els
Romario, Bebeto i companyia va aixecar el quart títol brasiler. No era
la ‘verde-amarelha’ del ‘Jogo Bonito’, però va ser la que va fer
campiona el Brasil després de 24 anys de sequera.
