Són pocs els que coneixen la història de la Ciudad de los Muchachos de Collserola, però són moltes les vivències dramàtiques dels infants que hi van viure. Aquest centre de la xarxa Hogares de Aprendizaje creat el 1951 durant la postguerra va estar en funcionament fins al 1977. Durant aquests 26 anys, centenars d’infants orfes o en risc d’exclusió s’hi van sentir, en el millor dels casos, abandonats i desatesos, i molts d’altres van patir vexacions i maltractaments. L’escriptora Teresa Roig ha publicat ‘La Ciutat dels Nens’, un llibre que explica amb una novel·la les històries reals d’una trentena de testimonis.
Un centre inspirat en un projecte innovador
La Ciudad de los Muchachos es va inspirar en Boys Town, un projecte innovador creat a Nebraska el 1917 pel pare Flanagan. Aquest capellà catòlic va desenvolupar nous mètodes per cuidar joves orfes o en risc d’exclusió als EUA. Flanagan acollia infants sense recursos i els ajudava a empoderar-se i salvar-los del carrer i la delinqüència.
El projecte va funcionar molt bé i Hollywood fins i tot en va fer dues pel·lícules. Una de les quals va guanyar dos Oscars l’any 1939. Gràcies a l’èxit de la iniciativa, el centre va tenir moltes rèpliques arreu del món, entre les quals la de Collserola, que va obrir-se en plena època de dictadura franquista. En aquest cas, però, l’experiència no va ser positiva.
Els nens van rebre vexacions i maltractaments
“Aquí no només no rebien l’amor, l’afecte i l’atenció que necessitaven sinó que, a més, rebien vexacions i maltractaments físics o psicològics com a mínim”, denuncia Teresa Roig, autora del llibre que ha recollit el testimoni de 30 homes que hi van viure. “Dins del marc de l’època franquista, però, era “el normal”: “Ens pegaven el normal, ens adoctrinaven el normal”.
L’E.O.F va viure als Hogares de Aprendizaje de Barcelona dels quatre als 14 anys. “Un mateix no s’ho nota però la família, els fills, la dona, t’ho noten, la manca d’afecte”, afegeix. “És l’edat en què més ‘carinyo’ i atenció necessites, aprendre… i no ho tens”, explica mentre recorda les vivències viscudes. Denuncia que aquests llocs “no haurien d’existir perquè no serveixen de res”.
Una piscina construïda pels nens
Un dels records que té més clars és quan els infants van construir una piscina. “Vam començar a fer el forat quan vaig arribar jo i amb la col·laboració de tots els nens de set a 10 anys que hi vivíem, vam ajudar a pujar pedres, sorra…”. L’E.O.F recorda que aquell va ser l’últim estiu que hi va estar, quan es va estrenar la piscina. “La veritat és que va ser un bon estiu”, explica. Tot i això, durant els anys que hi va viure, va intentar escapar-se almenys dues vegades. Uns intents que no van servir de res perquè en trobar-lo el tornaven a l’internat.
Un llibre per evitar l’oblit
“Els nens que van viure aquí no han rebut ni l’atenció, ni la visibilitat, ni la reparació que requereixen”, reivindica Roig. L’escriptora considera que això amb els anys “es transforma amb un trauma complex, ocult i altres patologies“. El llibre ‘La Ciutat dels Nens’ vol evitar que les històries d’aquests infants caiguin en l’oblit, tal com ho han fet els edificis que en van ser l’escenari i que aviat seran engolits per la vegetació.
