La platja de Can Tunis ara ja no existeix, però durant el segle passat va viure dos grans moments en què va atraure molts visitants. El primer va ser els anys 20 arran de la construcció a principis de segle dels banys Zoraya. RAMON ANGLÈS, veí "Allò era per gent de peles, allà hi havia gimnàs hi havia sauna, "bany d'aliatge". Era guapo, guapo." Però no només era una zona per a banyistes també hi havia molts pescadors. "Es guanyaven bé la vida perquè anaven directament als barris a vendre peix." Durant la postguerra, però, la gent hi va deixar d'anar. "Els carabiners, que voltaven per la platja i vigilaven el contraban, als anys 40 als mesos d'estiu als banyistes els fumien fora." El segon boom que va viure la platja va ser als anys 60. Un espigó que s'havia quedat a mig construir va formar una petita cala que era un gran reclam. "La canalla anava allà i li arribava l'aigua als genolls. Ja s'hi havien fet musclos. Anaves allà t'hi capbussaves. Jo més d'una vegada el diumenge, 'què fem l'arròs noia? Anem cap allà?' M'hi capbussava i ja portaves una bosseta de musclos i algun popet que sortia i cap a casa." Però aquesta segona època d'esplendor va durar poc. Als anys 70 molts terrenys de la zona van ser expropiats per construir-hi el port i la gent hi va deixar d'anar.
Sobre la sorra blanca de l’antiga platja de Can Tunis s’hi van instal·lar les primeres casetes de pescadors que més endavant van esdevenir una barriada amb carrers, cases i fàbriques. A finals del segle XIX la platja va començar a atraure més visitants.
Els pares i els avis de Ramon Anglès ja anaven a la platja en aquella època. Ell recorda especialment la construcció dels banys Zoraya, coneguts popularment com “el balneari” i pensats per a les classes adinerades de Barcelona. Segons explica a partir de la construcció d’aquests banys, l’any 1905, la platja va començar a rebre més visitants.
La platja de Can Tunis va ser molt coneguda pels berenadors. Llavors era una platja de sorra blanca amb l’aigua neta. Però no només la visitaven banyistes, també hi havia molts pescadors.
Durant la postguerra les barraques es van estendre per la zona i a més, com explica el Ramon, “els Carrabiners vigilaven la costa i van començar a prohibir els banys assegurant que aquella platja pertanyia al Puerto Franco. Això va espantar els visitants, però després es va demostrar que en realitat era territori de la Comandància de Marina i llavors la platja es va tornar a obrir al públic”.
Les obres d’ampliació del port que es van reprendre posteriorment anunciaven la fi de la platja, però durant els anys 60 van atraure de nou molts visitants. En extraure sorra de la platja es van formar dos llacs artificials d’aigua dolça on la gent es treia la sal en sortir del mar. A més com recorda en Ramon Anglès, un espigó que va quedar a mig construir va formar una petita cala amb l’aigua poc fonda i roques on es podien agafar musclos amb facilitat.
Als anys 60 la platja va revifar, però això va durar uns 10 anys. Segons assegura el Ramon, la “cosa va anar de baixa perquè van començar a construir el port i a expropiar la gent que tenia allà berenadors com Cal Patirem o Ca l’Anguilero. Hi havia molts llocs així i en fer-los fora durant els anys 70 va ser la fi”.
