Encara que la plaça de Sarrià sembli que sempre hagi estat com la veiem avui, aquest gravat de Pere Queraltó, de principis del segle XIX, demostra que no. Just aquí hi havia una font coronada per Sant Vicenç, un estàtua que actualment es troba a la plaça que porta el seu nom. JAUME GRAS, autor d’‘El batec de la plaça de Sarrià’ “Aquesta font i l'Ajuntament, que es trobava pràcticament aquí on estem ara aquí nosaltres, van ser enderrocades l'any 1863. L'Ajuntament perquè estava en molt mal estat i la font perquè estava al mig del que seria la nova carretera que venia des de Sant Gervasi, que es dirigia cap a Esplugues.” Informacions com aquesta són les que podem trobar al llibre ‘El batec de la plaça de Sarrià’, escrit i editat per Jaume Gras. L'escriptor també ens explica que la façana de l'església, acabada el 1818, només té una torre perquè es va esgotar el pressupost a causa d'expropiacions i de guerres; i que el lloc on havia l'antic consistori va quedar ocupat pel mercat. JAUME GRAS, autor d’‘El batec de la plaça de Sarrià’ “A partir de llavors es quan es comença a urbanitzar, mica en mica, amb els edificis que hi han al perímetre.” Amb els anys, la plaça ha esdevingut el rovell de l’ou de Sarrià, juntament amb el carrer Major. JAUME GRAS, autor d’‘El batec de la plaça de Sarrià’ “La plaça té aquest sentit complementari. Vull dir, com totes les places és el lloc de trobada, el lloc de repòs, d'esbarjo i d'intercanvi, de mercat.” És un espai en transformació constant que experimentarà l'últim canvi amb la construcció del nou edifici de la biblioteca del barri.
Durant segles, la plaça de Sarrià era molt més petita que ara. Pràcticament era l’eixamplament del carrer principal -el carrer Major- a l’altura de l’església de Sant Vicenç. Fins a mitjan segle XIX, davant del mateix temple, al mig del qual avui hi ha la plaça, hi havia l’antic Ajuntament. Al seu costat, una font coronada per una estàtua de Sant Vicenç, que actualment es troba a la plaça que porta el seu nom, a Sarrià. “Aquesta font i el consistori van ser enderrocats l’any 1863. L’Ajuntament, perquè estava en molt mal estat. En canvi, la font es va haver d’enderrocar perquè estava situada al mig de la que seria la nova carretera que anava de Sant Gervasi i es dirigia cap a Esplugues. A partir d’aquell moment es va començar a urbanitzar la plaça, de mica en mica, amb els edificis que hi ha al perímetre.”
En el llibre ‘El batec de la plaça de Sarrià’, escrit i editat per Jaume Gras, hi podeu trobar una pila d’anècdotes com aquesta. L’escriptor continua així la col·lecció dedicada a explicar la història del barri. Després de ‘Secrets del carrer Major’ o de ‘Sarrià, abans de l’annexió’, Gras ha volgut dedicar aquest últim al “rovell de l’ou de Sarrià”, com li agrada anomenar a la plaça del barri. Gras explica, entre altres coses, que la nova església, la neoclàssica que veiem avui en dia, va costar molt d’acabar.
El projecte pretenia aprofitar l’església gòtica, fet que feia més costós el pla a conseqüència de les expropiacions. A més a més, les obres es van allargar molt per culpa de la Guerra Gran (1793-1795) i la del Francès (1808-1814). “La façana es va acabar el 1818, amb el seu campanar. Només se’n va construir un, que és el que veiem actualment, per la manca de recursos. L’opinió majoritària, però, defensa que amb el campanar solitari, l’edifici té una major esveltesa”, puntualitza Gras.
L’església de Sant Vicenç presideix la plaça, que amb el pas del temps ha esdevingut, com en tots els pobles, “un lloc de trobada, de repòs, d’intercanvi i de mercat”. De fet, a l’espai on hi havia l’antic Ajuntament, s’hi va instal·lar el mercat de queviures a la meitat del segle XIX”, remarca Jaume Gras, que afegeix que la plaça ha estat un espai en transformació constant. L’últim canvi experimentat ha estat a causa de la construcció del nou edifici que albergarà la biblioteca del barri, les oficines i l’arxiu del districte de Sarrià – Sant Gervasi.
