Així era el Tibidabo el 1886, quan es va inaugurar aquesta petita ermita. A partir de llavors el cim d'aquesta muntanya es va convertir en un lloc sagrat i de pelegrinatge i cada mes de juny s'hi feia una romeria. ANTONI PARDO, vicari del temple del Tibidabo “Pujaven cap al Tibidabo agafant les flors pel camí per depositar-les aquí a l'ermita. Una tradició que es conserva encara fins als nostres dies.” Però la idea, proposada per Sant Joan Bosco en una visita que va fer a Barcelona, era construir-hi un gran temple visible des de qualsevol punt de la ciutat. ANTONI PARDO, vicari del temple del Tibidabo “Senyors de Barcelona li van oferir el cim de la muntanya, senzillament volien que el cim fos alguna cosa significativa. Hi havia temptatives de crear un casino, de crear fins i tot una església per reunir-se, maçònica...” El 1903 es va començar a construir el temple. L'arquitecte va ser Enric Sagnier, que va dissenyar dues parts ben diferenciades. ANTONI PARDO, vicari del temple del Tibidabo “La part baixa és una barreja d'estils, entre el romànic, entre el bizantí, el modernista... Va barrejant tots aquests elements i va creant totes aquestes formes per explicar com la manifestació de la fe a través dels segles s'ha manifestat també a través de l'art.” Per a la part superior, Sagnier va escollir un estil gòtic perquè el considerava el més representatiu de l'art català. Durant la Guerra Civil el temple es va abandonar i transformar en un polvorí, però amb la victòria franquista va tornar a funcionar com a espai religiós. No és fins als anys 60, però, que el temple va recuperar l'estàtua del Crist, enderrocada durant la guerra. Els treballs per aixecar-la no van ser fàcils. Més d'un segle després, l'ermita que va donar origen al temple continua al seu lloc i el Tibidabo s'ha convertit en un atractiu turístic de la ciutat, amb prop de mig milió de visitants l'any.
Va ser Dorotea de Chopitea, una veïna de Sarrià benefactora de diversos ordes catòlics i molt donada a la beneficència, qui va finançar la construcció de l’ermita al cim del Tibidabo. A partir d’aquell moment es va convertir en un lloc de culte i cada mes de juny s’hi celebrava un aplec. Però la idea de Sant Joan Bosco era que s’hi construís un gran temple i per això les obres van començar el 1902. L’arquitecte encarregat del projecte va ser Enric Sagnier, el més prolífic de Barcelona.
Després de l’episodi de la Setmana Tràgica a Barcelona es va decidir que el temple que s’hi estava construint havia de servir, com el Sagrat Cor de Montmartre (a París), per expiar els pecats dels barcelonins. Per això es va acabar convertint en el temple expiatori del Sagrat Cor de Jesús. I per coronar-lo s’hi va instal·lar una figura de Crist de set metres i mig d’alçària perquè fos visible des de qualsevol punt de la ciutat.
El 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, el temple va ser abandonat i convertit en polvorí. Però amb la victòria franquista va tornar al seu ús religiós habitual. La gran estàtua del Crist, però, que havia estat enderrocada durant el conflicte, va ser substituïda per una gran creu mentre se’n construïa una altra. Es va fer a Olot i es va beneir el 1950 però va estar estirada a l’esplanada fins al 1961, quan finalment la van col·locar al seu lloc.
