L'enginyer Eduard Maristany va dissenyar a mitjan segle XIX un pla per a la reordenació de les estacions ferroviàries de Barcelona. Era un ferrocarril modern, soterrat i amb ponts que creuaven les vies i comunicaven una part de la ciutat amb l'altra. El Pla Cerdà ja va dissenyar el carrer d'Aragó més ample perquè hi pogués circular el tren. I les primeres estacions, que se situaven als afores. Barcelona però estava en plena expansió i el baixador del carrer d'Aragó amb el passeig de Gràcia va quedar en el centre modern de la ciutat. CARLOS SANABRIA, enginyer i cap de manteniment de l'àrea de Barcelona "El primer apeadero se construyó en 1902, porque esto ya era una ubicación muy importante en el centro de Barcelona. Era una estructura muy sencillita, los trenes eran más cortos que los de ahora, los andenes eran más estrechos, y luego, el vestíbulo, que es dónde se accede, pues estaba en superficie." Era d'estil eclèctic, amb elements neogrecs, i estava dividit en tres cossos. Les andanes, protegides amb marquesina, allotjaven el despatx del cap d'estació i el telègraf. Com que el baixador era molt cèntric, tant el feien servir les classes treballadores com la de gent benestant. El 1957 es van electrificar les vies i construir el túnel. Tres anys més tard es va enderrocar el vestíbul. Els habitants del carrer d'Aragó van guanyar molt en qualitat de vida. Quedaven enrere els anys dels molestos trens de vapor. CARLOS SANABRIA, enginyer i cap de manteniment de l'àrea de Barcelona "Las locomotoras de vapor tuvieron una evolución enorme, desde 1848 hasta 1974 que dejaron de circular (...) Al principio pequeñas y luego fueron creciendo, pero desde luego utilizaban la tracción vapor, tenían una caldera de carbón, que quemaban allí, bueno, primero madera, luego carbón, después incluso fuel-oil, y había una chimenea, que era lo más característico, que echaba el humo hacia arriba, entonces con el vapor que se generaba se movían las vielas y con ello se conseguía traccionar la locomotora. Eran locomotoras que hacían mucho ruido y contaminaban." El 1879 es va inaugurar l'estació de Sants i el baixador del passeig de Gràcia va perdre pes. Una importància que es va recuperar amb les Olimpíades de 1992, amb les línies de Rodalies i el Catalunya Express. Tot just fa un any es va remodelar el vestíbul i encara es treballa en alguns dels accessos. La història singular de la ciutat ha fet que l'estació actual sigui una de les més cèntriques i accessibles de tot Europa.
L’enginyer Eduard Maristany va dissenyar un pla per a la reordenació de les estacions ferroviàries de Barcelona a finals del s. XIX. El baixador de passeig de Gràcia n’era una peça clau, ja que s’aprofitava el traçat de la línia Barcelona-Tarragona, que creuava el centre de la Ciutat Comtal, i gràcies també al planejament realitzat per Cerdà, que va dissenyar un carrer excepcionalment ampli, de 50 m d’amplada, per al pas de les vies fèrries.
L’estació es va projectar totalment subterrània, amb dues andanes independents i amb el pavelló d’entrada i sortida sobre la rasa del traçat de la línia Barcelona-Tarragona. Després de certs entrebancs, va prosperar el projecte de l’any 1902 de l’enginyer de vies i obres Rafael Coderch, amb la col·laboració de l’arquitecte Salvador Soteras. La façana principal del baixador es va situar al fons del xamfrà que formaven els edificis del passeig de Gràcia en la cruïlla amb el carrer d’Aragó. Feia 36,2 m de llarg per 9,45 m d’ample. Era d’estil eclèctic, amb elements neogrecs, i estava dividit en tres cossos: el primer, amb entrada al vestíbul i cobert amb una cúpula, tenia escales a ambdós costats per baixar a les andanes; el segon encabia la sala d’espera, i el tercer, els lavabos.
Les andanes, protegides amb marquesina, tenien 268 m de longitud i 4 m d’amplada. Allotjaven el despatx del cap d’estació, el telègraf i les dependències d’explotació. El 1903 en van concloure les obres i va entrar en servei.
