Andrea Motis

Andrea Motis és una trompetista, saxofonista, cantant, compositora i una de les artistes barcelonines més sol·licitades a escala internacional. Va despuntar de petita amb la Sant Andreu Jazz Band i ha publicat quasi una desena d'àlbums junt amb Joan Chamorro. Els dos últims, emparats per Impulse! Records, la discogràfica de John Coltrane i Art Blakey, entre d’altres, Decca i Universal. Avui ens presenta “Do outro lado do azul”, un treball en què connecta amb les seves arrels mediterrànies i també amb el Brasil.

Aïda Camprubí: Hola, Andrea, benvinguda.

Andrea Motis: Hola, moltes gràcies.

Aïda Camprubí: Moltes gràcies a tu per venir, ens fa molta il·lusió. Volia començar parlant que sempre et presenten com una música o un músic excepcional perquè vas començar de molt petita a tocar la trompeta, després el saxo, a cantar... Però tu creus que això és excepcional o excepcional són aquells nens que creixen i potser no han estat tan connectats amb la música? Ha de ser excepcional aprendre a tocar bé un instrument de petit?

Andrea Motis: Jo trobo que tant de bo no ho fos, no? Perquè tens raó que tant de bo tots els músics, o sigui tots els nens i nenes de petits i jovenets ja tinguessin alguna experiència tocant algun instrument. Seria meravellós i de fet jo crec que és la raó per la qual soc música també, perquè els meus pares van voler que des de ben petita ja tingués algun contacte amb la música. Ells són molt aficionats a la música, no són músics, però ja van voler que a partir dels set anys tant la meva germana com jo, que avui tindrem aquí a la casa, que toca la guitarra, doncs totes dues volien que entréssim a l'escola de música municipal del nostre barri, que és Sant Andreu, i jo vaig començar amb la trompeta i ella va començar amb la guitarra. Però sí, sí que és veritat que la gent ho troba excepcional. Més que res, jo crec, perquè vaig començar a tocar professionalment, o vaig començar la carrera professional, més jove del que sol passar. Però jo mai ho vull considerar com a res excepcional, com això dels prodigis, jo trobo que és més la pràctica, les circumstàncies, la situació en què et trobes i la il·lusió de fer-ho i, bé, les bones condicions que es van donar en aquell moment perquè pogués fer això.

Aïda Camprubí: Clar, és que al final és una etiqueta, és una manera de diferenciar que fan servir els mitjans que no fas servir tu mateixa, no? Perquè per tu sempre has fet quelcom molt natural i crec que quan són petits tots estan oberts a tot i ens fa tan poca por atrevir-nos amb qualsevol cosa que segurament…

Andrea Motis: Sí, això va ser una sort totalment i, com tu dius, el fet d’estar exposada a l’escenari des de ben petita, jo crec que amb això he guanyat molt perquè jo per exemple era bastant tímida i he perdut bastant la por dels escenaris i de cantar. Que no és que em fes por, però era més difícil abans per a mi que ara que hi estic molt acostumada. I per mi el millor avantatge d’haver començat tan jove és que avui dia, que encara soc jove, doncs ja tinc aquesta experiència i que ja em deixo anar més. Hi ha persones que de seguida ho agafen, però jo, per exemple, he anat a poc a poc.

Aïda Camprubí: Clar, ja et sents ja al teu terreny. Suposo que també té molt a veure el fet d’entrar en contacte amb la música, tenir uns pares, com dius tu, aficionats, que et posin molta música i que t’animin i també tenir bones escoles al voltant.

Andrea Motis: Sí, totalment. La veritat és que vaig tenir molta sort, vaig tenir professors com l’Ester Vela, que l’altre dia va presentar un disc que ella mateixa ha fet amb la investigació de tot el treball de Narcisa Freixas. La vaig anar a veure, ella és una gran pianista, repertorista de clàssic. Va ser professora meva. Vam fer repertori, em va acompanyar des de petiteta, petiteta i a tots els alumnes. Antoni Gallart va ser professor de trompeta, que també era un professor espectacular que encoratjava molt els alumnes, així que va ser una gran sort. En Joan Chamorro el vaig conèixer allà, que avui ens acompanya, i encara forma part del meu quintet i també era professor de l’Escola de Música Municipal de Sant Andreu. Ell és qui va introduir el jazz a tots els alumnes de la Sant Andreu Jazz Band, qui va formar la banda. Per tant, és espectacular com a Sant Andreu podem tenir una escola amb tants bons professors.

Aïda Camprubí: Clar, és el que va fer que connectessis i que volguessis continuar estudiant i tocant... Com us ho vau fer la teva germana i tu per decidir quin instrument volíeu tocar?

Andrea Motis: Doncs érem tan petites que la veritat és que ens ho vam trobar una mica. En el meu cas jo vaig pensar més a fer piano o violí perquè coneixia poca cosa, però en canvi no hi havia places perquè estan molt sol·licitats. I va ser per casualitat que hi havia una plaça per a trompeta vacant, i el meu pare tenia una trompeta perquè ell la tocava una miqueta quan era més jovenet i vaig utilitzar la seva trompeta al començament i ja m’hi vaig quedar.

Aïda Camprubí: Tocaves amb la trompeta d’adult?

Andrea Motis: Sí, tocava amb la trompeta del meu pare, bé, amb una trompeta que no era de principiants, però perquè era la que teníem. Tampoc era de professional, era una intermèdia. De fet era una trompeta, si no recordo malament, feta a Catalunya, Montserrat, no sé de quin any, una cosa una mica curiosa.

Aïda Camprubí: Encara la guardes?

Andrea Motis: Sí, en algun lloc deu ser.

Aïda Camprubí: No la toques, però la guardes. Quines han estat les teves influències? Perquè moltes vegades per la teva forma de tocar, de compondre, les versions que tries, interpretes, incorpores als àlbums, podem dir que tenen un tarannà molt clàssic per ser tan jove.

Andrea Motis: Sí, totalment. Jo vaig començar amb swing i jazz clàssic, Dixieland i coses molt antigues. Però ha sigut a poc a poc, a partir dels projectes que he fet una mica diferents, a partir dels discs originals, des que vaig signar el primer disc amb Impulse!, ells em van demanar que fes repertori original, també que cantés en català, per això vam fer una cançó d’Els Amics de les Arts que es diu ‘Louisiana o els camps de cotó’.

Aïda Camprubí: En vas fer unes quantes en català...

Andrea Motis: Sí, ‘Matilda’ també, que és una composició de Perico Sambeat amb lletra de Carles Alberola. Aquí vaig començar també a destapar-me a fer música en català, a fer cançons originals, i des d’aleshores he anat incorporant diferents coses al repertori. Últimament destaca allò brasiler, pel que dèiem de l'últim disc que hem fet, no és tot repertori brasiler perquè també hi ha composicions originals i composicions que no són brasileres, però tot està inspirat en la música del Brasil.

Aïda Camprubí: Com ha sorgit aquesta inspiració? Què és el que et va despertar l'interès i et va connectar amb el Brasil i va fer que volguessis tirar per aquí almenys en aquest àlbum?

Andrea Motis: No és que tingui una relació ni familiar, ni tan sols d’haver estat allà molt de temps, ni tan sols d’amistats brasileres fins al moment. Però va ser una mica casualitat. Sempre m’ha agradat molt la música brasilera, ha tingut molta connexió amb el jazz i jo crec que per aquesta via ha sigut per on he conegut més músiques d’allà. I després també d’amics que m’han descobert nous autors i, una cosa darrere de l’altra, he acabat descobrint coses que s’allunyaven del jazz i eren precioses. I tenia ganes de fer repertori amb aquest estil. L’ocasió es va donar quan el Festival de Jazz de Barcelona em va proposar de fer un espectacle diferent. Vaig pensar a aprofitar i fer totes les cançons del Brasil que m’agraden i tenia ganes de tocar. I així ho vam fer.

Aïda Camprubí: Avui de fet, tocaràs una cançó que no està a l’àlbum, que és ‘Cariñoso’, de Pixinguinha. He sentit a dir que és una cançó que t’acompanya de fet des de molt abans que es publiqués l’àlbum.

Andrea Motis: Sí, aquesta crec que va ser una de les primeres cançons, aquest és un xorinyo. Abans de fer aquest disc, que estava més fora de l’àmbit jazzístic, ja havíem incorporat aquesta cançó, que és brasilera i es veu que és molt coneguda allà al Brasil. Això ens va començar a introduir en aquest àmbit. La fèiem però com si fos una cançó i també fèiem versions de bossa nova, de jazz amb bossa nova, coses a mig camí entre el jazz i la música brasilera. Com si diguéssim, estàndards de jazz que venen del Brasil, però que tota la vida sempre s’han tocat com a estàndard des d’‘Insensatez’, ‘Corcovado’, ‘Desafinado’… Són cançons que formen part del repertori jazzístic encara que siguin bossa nova. És tot aquest terreny entremig. Però ‘Cariñoso’ ja no es toca tant dins els estàndards i dins els concerts de jazz. Però a partir d’aquest disc hem anat fent més, més i més cançons d’aquest estil però també cançons menys conegudes, perquè ens interessava fer un disc que donés a conèixer repertori tan treballat i tan vist.

Aïda Camprubí: Clar, és una manera de tornar-los la inspiració, no?

Andrea Motis: Sí, de donar-los a conèixer. I també de reprendre's, no? Perquè ells toquen d’una manera, i en el disc la veritat és que no es toca ni d’una forma brasilera ni tampoc d’una forma purament jazzística. Tampoc fem gaires voltes, no ens preocupa gaire interpretar-ho igual que ningú. Però com que tenim el quintet de jazz i tenim a la vegada incorporacions de músics brasilers de pandeiro, el cavaquinho i guitarra de set cordes, i a més tenim dos solistes, violinista i clarinetista, és un combo, una agrupació molt gran que permet molta versatilitat i fer formacions diferents amb aquests músics. Té moments amb sonoritat més de jazz i moments amb sonoritat bastant autèntica de músics brasilers que toquen ells a la seva manera, com ho han fet sempre, però malgrat no ser d’allà m’acoblo a aquest estil. Em sembla interessant aquesta combinació.

Aïda Camprubí: Aportes la teva visió d’allà, des de mig fora, mig dins. Quan parles del Brasil, no paro de pensar en el documental que van fer ahir, del Maestro Gilberto.

Andrea Motis: Ostres, no l’he vist, però tinc ganes de veure’l.

Aïda Camprubí: És meravellós i també em fa pensar que tens un documental, ‘The quiet trumpet’, de Ramon Tort. Com t’hi sents, en aquest documental? T’hi sents ben retratada, n’estàs contenta?

Andrea Motis: M’hi sento bastant natural, perquè ell ens ha estat acompanyant durant uns tres anys, ha estat de gira amb nosaltres. Hem anat al Japó, ha vingut a Califòrnia, a Nova York quan vam anar a gravar el disc, no recordo si ha vingut a més llocs... crec que a Polònia va venir. El cas és que ha estat com un membre més del grup durant uns quants concerts. Amb el Ramon tenim molta confiança perquè ja va gravar també abans ‘A film about kids and music’ amb la Sant Andreu Jazz Band.

Aïda Camprubí: Ah, sí! L’he vist també.

Andrea Motis: Quan jo era a la Sant Andreu Jazz Band, ell ja hi era. Ens vam conèixer, no sé, fa uns 11 o 12 anys i per això ell ha pogut gravar d’una forma molt propera, íntima, en el sentit que no hi havia barreres. Ell podia venir amb nosaltres al camerino, a l’hotel... hi ha escenes quotidianes. I això potser és el més interessant del documental, crec que és un documental molt relaxat, amb molta calma i sense ser gaire sensacionalista. És, no sé com dir-ho, que ens acompanya a la intimitat i dintre de la senzillesa.

Aïda Camprubí: Això és el videoretrat a vegades, no?

Andrea Motis: Clar, això suposo que és el bonic.

Aïda Camprubí: Et veurem ara en directe. Ens interpretaràs amb la Carla Motis, la teva germana, i Joan Chamorro, que ha estat el teu gran company. Moltes gràcies per venir.

Andrea Motis: Moltes gràcies.

Aïda Camprubí: Escoltem l’Andrea Motis en directe, des del plató.

- ‘Saudades da Guanabara’ - ‘Afro blue’ - ‘He ain’t got rhythm’

Ara escoltarem l’última peça d’Andrea Motis en directe des del plató del ‘Feeel’, però abans volíem recordar-vos que podeu veure el programa sencer al web i al canal de YouTube de betevé i saber les properes confirmacions a Instagram, Facebook i Twitter. Fins a la setmana que ve.

- ‘I didn’t tell them why’