Sílvia Vidal és una escaladora atípica. Tot i que li agrada fer expedicions acompanyada, amb les que més se sent identificada són les que fa en solitari. La barcelonina viu l’escalada com a forma de vida i afronta cada repte de manera única: “Per mi és una necessitat estar sola i, tot i que soc sociable, necessito estar sola i fer-me responsable de tot”. La muntanyenca va rebre l’any 2021 el guardó més preuat del món de l’alpinisme, el Piolet d’Or.
Tota l’escalada, en solitari
El fet de preparar una expedició en solitari en complica tots els aspectes, però en el fons tot el procés és “fàcil”. Sílvia Vidal s’ho fa tot ella. Primer de tot, cal triar la destinació: “No cal que sigui una paret verge, però sí que ha de ser un lloc de difícil accés, on no hi hagi gent, i això cada vegada és més difícil”. L’escaladora troba els llocs gràcies a una foto, una imatge de Google Earth o algú que li explica un lloc que ha vist o li envia una imatge.
Carrega 150 quilos i pot arribar a fer més de 500 quilòmetres
A partir d’aquí comença el procés de preparació del viatge, amb la logística per arribar al lloc triat i tot allò que es necessita per fer l’escalada. Normalment, Sílvia Vidal s’emporta un “material mínim imprescindible”, que acostuma a pesar uns 150 quilos, dividit en bosses de 25. Això vol dir que, una vegada arriba al lloc més proper on ha de fer l’escalada, encara ha de transportar tot el material, sola, fent viatges que poden allargar l’estança més de dos mesos. L’escaladora duu els paquets a sobre i pot arribar a fer, en alguns casos, més de 500 quilòmetres en 13 viatges d’anada i tornada.
Sense comunicació amb l’exterior
Una de les qüestions més complicades a l’hora d’afrontar un repte d’aquestes característiques és el fet de no rebre cap mena d’ajuda, ni física ni mental. Per aquest motiu, Sílvia Vidal s’aïlla de tot: “Vull anar incomunicada, sense telèfon, aniria molt bé en cas d’accident, però assumeixo el risc”. En el fons, dur-lo li permetria mirar prediccions meteorològiques que li facilitarien l’escalada, però també podria parlar amb algú en cas de necessitat i, d’alguna manera, desvirtuaria la forma que té d’afrontar aquests reptes.
L’explicació, sempre “a posteriori”
En un món en què està de moda explicar en directe qualsevol cosa, Sílvia Vidal s’ha convertit en una “rara avis”. Viu el moment de forma intensa, però no té la necessitat d’explicar-ho en directe. Per immortalitzar el moment, només porta una càmera digital amb piles, per no haver de recarregar-la. Tampoc no fa gaires fotografies, només les imprescindibles. L’escaladora ho explica tot quan torna, en conferències i xerrades a empreses: “M’agrada molt recordar-ho, el ‘feedback’ que tinc amb la gent que va a les conferències”. L’última va ser a Barcelona, al festival Amunt, que va organitzar el Centre Excursionista de Gràcia.
Un currículum espectacular
Sílvia Vidal ha escalat parets properes, com Montserrat, Roca Regina, Montrebei, Vilanova de Meià i Terradets, però també de llunyanes com a l’Himàlaia, el Karakorum, l’illa de Baffin (el Canadà), la serralada Blanca (els Andes, al Perú), la Patagònia (l’Argentina i Xile), el Main de Fatma (Mali, a Àfrica), El Capitán de Yosemite (els Estats Units) i altres parets de la mateixa serralada, i Turquia i Tailàndia, entre d’altres.
L’última expedició ha estat, en solitari, a la Patagònia xilena, concretament al Cerro Chileno Grande (1.200 metres). Sílvia Vidal ha batejat la nova ruta (després de 33 dies) com a Sincronia Màgica. El repte anterior la va dur a Alaska, concretament als Arrigetch Peaks, Xanadú.
