RICARD FRANCH, entrenador d'handbol "Anar al campionat del món i poder-lo guanyar a casa, al Sant Jordi després d'haver patit tot el campionat, penso que és una cosa que serà inoblidable. Jo d'aquell grup hi havia cinc o sis jugadors als quals jo havia entrenat, que havien estat amb mi. La resta alguns els coneixia, els altres no. La veritat és que el tracte amb mi ha estat excel.lent, jo només puc dir coses bones d'ells, que ha estat un grup superunit, superentregat i crec que han fet una tasca impressionant." CAL APROFITAR L'EMBRANZIDA DEL MUNDIAL "Hi ha unes taules i comissions muntades que estan intentant promoure això, no?, jo crec que sí, que d'alguna manera això farà que a Barcelona es revitalitzi una miqueta l'handbol." "Ens col·loquem de tres en tres, tots en fileres, tots treballen de laterals i després ho posarem en pràctica quan fem el partit, vale, vinga." PUJAR A DIVISIÓ D'HONOR B NO ÉS UNA QUIMERA "Implicaria un esforç econòmic que ara evidentment el club no està en condicions, sempre hi ha l'esperança de que si es pogués pujar hi hagués alguna empresa o algun patrocinador que digués doncs que ajuda d'una manera important però ho veiem molt difícil. Ens movem més per una il.lusió de treball i de lluitar i de guanyar que no pel fet de dons pujarem a Divisió d'honor i estarem una categoria més amunt."
El mes d’octubre de l’any passat Ricard Franch estava treballant tranquil·lament a la banqueta del Sant Martí – Adrianenc de la Primera Divisió estatal quan va rebre una trucada que ha acabat per canviar-li la vida. Valero Rivera li oferia ocupar-se de la preparació física i fer de col·laborador del quadre de tècnics de la selecció espanyola. El Mundial ja era llaminer, però el fet que la final es diputés a Barcelona el va acabar de convèncer, si no ho estava prou, i va dir que sí. Ha estat un mes llarg de concentració i de partits que han desembocat en la segona copa del món d’Espanya, Tunísia 2005 en va ser la primera. El Mundial és un gran record i una línia escrita en lletres d’or en el programa curricular de Ricard Franch, però el somni s’ha acabat, toca de peus a terra i torna a la primera línia de la batalla. Al cap de res d’acabar el campionat ha tornat a seure a la banqueta dels dos equips que dirigeix, l’infantil del Voramar i el sènior del Sant Martí – Adrianenc. Hem estat amb ell en un entrenament al pavelló del Besòs; la cara d’alegria, les paraules sobre el Mundial, la il·lusió que desprèn Ricard Franch fan ser optimista la gent de l’handbol que aquest cop sí que s’aprofitarà l’embranzida per fer que aquest esport sigui protagonista a Barcelona.
