La superioritat manifesta del Team New Zealand sorprèn el món de la vela en la final de la Copa Amèrica davant l’Ineos Britannia, que domina amb suficiència (4-0), sobretot per la gestió de les hidroales, conegudes com a foils, del seu AC75. I és que és la diferència principal entre el Taihoro neozelandès i el Britannia.

Una innovació de fa tres anys

Els AC75 (monocascos amb foils de 22,9 metres d’eslora) es van introduir a la Copa Amèrica en l’edició anterior, la 36a, a Auckland el 2021. Els equips participants van poder disposar de dues unitats i el vaixell Te Rehuitai (‘brisa marina’ en maori) va ser superior als seus rivals i va vèncer el Luna Rossa italià a la final per 7-3.

El protocol (reglament) de la 37a edició, la de Barcelona, el van elaborar el defensor del trofeu, l’Emirates Team New Zealand, i el conegut com a Challenger of Record, és a dir, el primer desafiant, l’Ineos Britannia. En la normativa es van mantenir els AC75 com a embarcació de competició, però cada equip només en podia construir un i, a més, els AC75 es mantindran per a la 38a edició, que es podria celebrar el 2026.

El coordinador dels neozelandesos prové de la Fórmula 1

Els neozelandesos tenen en la direcció el coordinador de disseny i enginyeria anglès Dan Bernasconi, de 51 anys, doctorat en modelatge matemàtic i aerodinàmica, amb un màster d’especialització per la Universitat de Cambridge. Ha treballat a l’equip McLaren de Fórmula 1 durant sis anys i ha liderat l’equip de modelatge de prototips, per això és un perfecte coneixedor de l’equip Mercedes AMG.

Bernasconi va arribar al Team New Zealand després de la dissolució de l’Alinghi suís el 2010 i ja va ser el director tècnic de l’equip de disseny en les victòries del 2017 i el 2021. Al seu costat hi ha un altre home clau, el nord-americà i neozelandès Bobby Kleinschimid, de 40 anys, arquitecte i enginyer naval que va dur a terme l’evolució de l’AC75.

Juntament amb un equip de 40 enginyers i dissenyadors, Bernasconi ha apostat per una evolució millorada del Te Rehutai (en aquesta edició han tornat els cyclors —tripulants que generen potència al vaixell pedalejant—), el pes de l’AC75 ha estat rebaixat a una tona i la tripulació ha passat d’11 a vuit membres.

El resultat ha estat que el Taihoro s’ha mostrat molt superior a tots els seus rivals amb una velocitat en cenyida (contra el vent) de dos a quatre nusos (de quatre a set quilòmetres per hora) superior al Britannia, molt àgil en maniobres i amb una virada en boia espectacular (no vira, pràcticament llisca al gir).

Els foils, clau

Cal no oblidar que els foils, per qüestions d’hidrodinàmica, són asimètrics, però el d’estribord és de més envergadura. Un altre detall dels avançats foils d’última generació dels kiwis és la finalització dels alerons amb puntes cap amunt i que són força diferents dels foils “heretats” de l’edició anterior. La funció de la punta elevada és la de pes corrector per portar la superfície de l’aleró fins al pes òptim per al rendiment dins del rang especificat a la regla de la classe i per millorar la resistència i l’eficiència.

La curvatura dels foils

Així doncs, el Taihoro llueix alerons d’aparença plana però, a diferència dels altres contendents que han anat en la mateixa direcció, els foils dels neozelandesos són una mica més corbats i, potser, amb una superfície més petita. Aquesta curvatura, si és deformable, podria ser un apèndix que canvia de manera depenent de la velocitat del vaixell i de la càrrega a què està sotmès.

Aquesta dada, segons els experts consultats per EFE, és clau perquè en els AC75 importa més la superfície submergida que la que hi ha fora de l’aigua, ja que els cascos tenen un impacte significatiu en el rendiment, però no al mateix nivell que els foils.