L’èxit de la natació sincronitzada no es podria explicar sense el Club Natació Kallipolis. L’any 1979, 11 després de fundar-se, van rebre una nena de 12 anys que va ser el punt d’inflexió de la sincronitzada a Espanya. El nom segur que us sona: Anna Tarrés. La barcelonina va ser membre de l’equip espanyol amb el difícil encàrrec de fer el debut de la natació sincronitzada en uns Jocs Olímpics. La cita va ser a Los Angeles 1984.
Els resultats no van acompanyar i Anna Tarrés va acabar 48a de les 50 participants en el solo. La millor de l’equip va ser Rosa Costa, dissetena. En el duet, Espanya va haver de conformar-se amb el setzè lloc, als antípodes del podi. Uns resultats que van ser gairebé calcats en la cita olímpica següent, a Seül.
L’èxit va donar l’esquena a Anna Tarrés dins la piscina i es va decidir a provar d’assolir-lo des de fora. L’any 97 es va posar al capdavant del cos tècnic de la selecció espanyola amb una generació de nedadores disposades a fer història. Gemma Mengual es va convertir en la cara més visible de l’evolució fulgurant de la sincronitzada a Espanya. La primera collita important va ser el vuitè lloc en el duet dels Jocs Olímpics de Sidney, dos mesos després d’aconseguir un bronze en solo i una plata en duet als europeus d’Hèlsinki.
Gemma Mengual i Paola Tirados eren a només un passet de fer-se un lloc entre l’elit mundial, dominada per les russes i les japoneses. Els Mundials de Barcelona 2003 van obrir les portes del podi de bat a bat amb una plata i dos bronzes. Va ser l’inici d’un camí ple de medalles.
Un cop pujades al podi, Mengual i companyia només van veure’s privades de les medalles en els Jocs d’Atenes, amb dues quartes posicions. La selecció de sincronitzada començava a construir-se el respecte dels especialistes i dels aficionats. Desenes de medalles més tard, Gemma Mengual va anunciar que es retirava de la competició. Semblava el punt final a l’edat daurada de la sincronitzada, però Andrea Fuentes va agafar-li ben fort el relleu. Els Jocs de Londres van deixar una plata i un bronze, i es va assegurar la consolidació del model.
Barcelona 2013 arrencarà amb un repte majúscul per a les noies de la disciplina. Hi ha dos motius de pes per pensar-ho. Serà la primera cita important sense la tutela d’Anna Tarrés i, sobretot, caldrà sobreposar-se a la retirada d’Andrea Fuentes. La nedadora ha passat el testimoni a la seva companya de duet en els Jocs de Londres, Ona Carbonell.
La barcelonina serà la solista en els Mundials. La coreografia estarà acompanyada per la música de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, la cançó que es va convertir en l’himne dels Jocs de Barcelona 92. D’aquesta manera, la ciutat farà un triple salt al voltant de la sincronitzada. Primer: música del 92. Segon: supervisada per Gemma Mengual, la primera medallista l’any 2003 a les Picornell. I tercer: la competició al Sant Jordi, a casa. El tancament d’un cercle que ha de servir perquè el cicle segueixi obert.
