El mapa és clar: al centre de Barcelona es concentren més habitatges de lloguer i als barris perifèrics, en canvi, n’hi ha més de propietat. A la Ribera, per exemple, només un 36 % dels pisos són de compra mentre que a Canyelles, en canvi, el percentatge s’enfila fins a tocar del 83 %.
L’arquitecta doctora en urbanisme Rosina Vinyes i Ballbé considera que aquesta distribució és fruit de la globalització i de l’atractiu que té Barcelona. “És la ciutat global: Barcelona es converteix en un producte financer molt atractiu, fons d’inversió compren edificis sencers situats a les zones centrals de la ciutat perquè saben que sempre es llogaran”, afirma.
La Vall d’Hebron, una “centralitat” a la perifèria
Les denominades centralitats determinen les zones que són més atractives per al lloguer. Habitualment inclouen punts representatius de la ciutat, com la plaça de Catalunya o la Rambla, o bé són a prop d’equipaments importants, com, per exemple, hospitals. També acostumen a ser zones accessibles i en què hi ha força densitat de població. Vinyes apunta que en aquests punts hi ha més mobilitat de veïns i que això fa més fàcil arrendar els immobles que hi ha.
On hi ha una centalitat hi ha molta més moblitat de gent, és molt més atractiu”
Més enllà del centre de la ciutat, però, Barcelona té altres àrees de centralitat. N’és un exemple clar Sant Genís del Agudells. Envoltat de barris en què els pisos de compra freguen el 70 % del total d’immobles, en aquest barri el percentatge baixa fins al 53,66 %. Es tracta d’una zona a tocar d’un equipament de referència, l’Hospital Vall d’Hebron, un punt de centralitat que fa que sigui un lloc més atractiu per al lloguer.
El lloguer, en zones amb més mobilitat de veïns
Si mirem el mapa, el vermell tenyeix tot el districte de Ciutat Vella, a més del centre de l’Eixample, Gràcia, la part de Sant Gervasi més propera a Gràcia i la zona del Poble-sec, al districte de Sants-Montjuïc. Són les zones en què hi ha més proporció de pisos de lloguer. En canvi, el blau domina als veïnats més allunyats: Sant Andreu, la part muntanya de la ciutat, l’extrem Llobregat del districte de Sants i bona part de Sant Martí.
Aquesta situació fa que l’arrelament al centre sigui molt diferent del que hi ha a les zones més allunyades, on ser d’un barri determinat forma part de la identitat dels veïns. En canvi, afirma Vinyes, “als àmbits amb centralitat, molts pisos no passen de generació en generació, ja que els preus elevats fan que la gent prefereixi vendre’ls que quedar-s’hi”. “És una altra condició, són dues ciutats diferents“, afegeix.
