Els espectadors d''Un trozo invisible de este mundo' entren a la sala amb un adhesiu i un número. Es tracta de posar-los en situació, la d'un immigrant més, un número. En el primer dels cinc monòlegs que estructuren la peça, Juan Diego Botto és un policia de frontera procliu a filosofar sobre la condició humana, que s'adreça al públic com l'immigrant. Un dels encerts d'aquesta aventura escènica és que podia haver caigut en el maniqueisme, però en canvi no és condescendent amb l'immigrant. Juan Diego Botto aprofita la seva ascendència per encarnar un argentí parlant amb la família des d'un locutori. Astrid Jones, una cantant de jazz i soul que viu a Madrid, sorprèn amb el colpidor periple d'una africana que explica al seu fill per què va marxar del seu poble natal. SERGIO PERIS-MENCHETA "Contamos lo que pasa hoy. No hay una metáfora, no hay un tamiz, es directo. Y es lo que creo que es más interesante de esta función." El quart relat aborda l'exili i ens situa a l'Argentina de la dictadura dels 70, la que va propiciar que Juan Diego Botto mateix arribés a Madrid amb tres anys. El cas del seu pare desaparegut és el detonant per escriure l'obra. A partir del segon monòleg, el públic va aplaudir al final de tots els altres.
