És gairebé màgic entrar dins del mot “museu”, que preserva joies i trossets d’història, per veure què hi té dins. Visitem-lo i coneguem-ne l’origen.
Un indret ple de muses
El mot museu és tot inspiració, no en va prové de la paraula musa, que prové del llatí museum, que vol dir “lloc dedicat a les muses”. En la mitologia clàssica, les muses eres les nou deesses inspiradores de les arts i presidien els cants, la poesia, les arts i les ciències. Aquestes donzelles eren filles de Zeus i de Mnemòsine i vivien al mont Parnàs, muntanya consagrada a Apol·lo. Aquestes muses eren Cal·líope, que era la deesa de l’èpica; Urània, de l’astronomia; Polímnia, del cant; Clio, de la història; Melpòmene, de la tragèdia; Talia, de la comèdia; Euterpe, de la música; Terpsícore, de la dansa i, finalment, Èrato, de la poesia lírica.
L’embolic del primer museu
El primer museu va ser un lloc ambigu, perquè salvaguardava tot allò que tingués atorgat algun valor, barrejava tresors: contenia textos, escultures, etc. Segons l’Enciclopèdia catalana, estava situat al mont Helicó i guardava els manuscrits d’Hesíode i les estàtues protectores de les arts, és a dir, com ja hem dit, les muses. També a l’Acadèmia que va fundar Plató i també al Liceu d’Aristòtil hi havia un museu. El més famós de tots els museus de l’antiguitat va ser el d’Alexandria, fundat per Ptolomeu, al qual Joan Coromines fa referència en el seu diccionari etimològic com a primer museu existent “a les grutes obertes en vil·les gregues i adornades amb pedretes i conquilles, indrets consagrats a les muses”.
Coromines afirma que el mot museu es va utilitzar abans del Renaixement per designar espais als grans edificis reials i senyorials que eren departaments pomposos on es dipositaven o emmagatzemaven objectes a preservar. El terme museu, en la seva màxima esplendor i ja més semblant al que coneixem actualment, va sorgir al Renaixement, sobretot a la Florència dels Mèdici. És llavors quan van aparèixer les col·leccions públiques exposades en galeries, en què l’art suposava que qui més riqueses posseïa més s’afanava a mostrar-ho com a ostentació i reivindicació de poder.
A mitjans del segle XVIII, el 1753, es va constituir el Museu Britànic i, poc després, el Museu Vaticà. El reguitzell de museus històrics va venir després. Actualment, el Consell Internacional de Museus, l’ICOM, defineix museu com una “institució al servei de la societat, que adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la natura i de l’home, a fi de salvaguardar-los, d’augmentar els coneixements i d’afavorir el desenvolupament del patrimoni, de l’educació i de la cultura”.
Pobret “museu”, no exempt de polèmica
Al segle XIX, els museus de Londres, París, Berlín i molts d’altres, van començar a atresorar riqueses amb peces molt importants portades des dels seus llocs d’origen: Itàlia, Grècia, Àfrica i Àsia Menor. Un exemple d’això seria apropiació dels relleus escultòrics de l’altar de Zeus de Pèrgam, que avui dia presideix el Pergamonmuseum, a Berlín. Amb el temps, els nuclis històrics d’art van anar creant els seus museus per albergar les riqueses artístiques i històriques que tenien, com és el cas de Nàpols, el Caire, Atenes, etc.
Els museus d’ara
Els museus d’avui no només conserven i preserven objectes de valor patrimonial, artístic o històric, sinó que també duen a terme investigació i interpretació de tot aquest patrimoni. Alhora fomenten la participació de la societat en forma de formació, educació, reflexió i diversió. Ens quedem amb la definició ben completa que en fa el Termcat: “Institució sense ànim de lucre, permanent, al servei de la societat i obert al públic que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial“. I que complementa amb:
Els museus són accessibles i inclusius i promouen la diversitat i la sostenibilitat i, amb la participació de les comunitats, funcionen i comuniquen èticament i professionalment, i ofereixen experiències variades per a l’educació, la diversió, la reflexió i l’intercanvi de coneixements”
Un museu que no esperàvem
Estudiant el mot hem topat amb un museu que no coneixíem, això és perquè avui dia ja no existeix com a tal. Els diccionaris recullen que durant l’edat mitjana hi havia la figura del museu, un “funcionari de la casa reial catalana encarregat de guardar i d’administrar els comestibles destinats a les persones reials”, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
