Ismael Smith Marí
era un personatge famós en la Barcelona de principis del segle XX. Era un escultor i dibuixant molt prometedor, i alhora un dandi conegut per les seves provocacions tant verbals com artístiques. Es considerava escultor, però també s’encarregava de fer il·lustracions a les principals revistes satíriques. El seu caràcter, però, no agradava gaire als governants. El comissari de l’exposició, Josep Casamartina explica, per exemple, que “es presentava en un concurs per fer un monument, fins i tot podia guanyar el concurs, però al final no acabava fent ell l’escultura i això seria cíclic, sempre li passarà”. L’Ajuntament de Barcelona li va donar una beca per anar a París a treballar i a estudiar, segons Casamartina per “treure-se’l de sobre”. Amb l’arribada de la guerra va tornar a la ciutat però “ja no era ningú com a artista”.
Com que a Barcelona no tenia èxit, va marxar als Estats Units amb tota la seva família. Allà va fer gravats i exlibris, un món tan especialitzat, però, que no li va permetre explotar com a artista. Veient el poc interès que generava va aficionar-se a estudiar sobre el càncer i va arribar a participar, com a aficionat, en congressos sobre la malaltia. Els mètodes que proposava per tractar el càncer, però, eren molt estrafolaris i això li va portar problemes, fins al punt que el van tancar en un sanatori. Allà va fer les seves últimes obres, unes màscares, abans de morir sol el 1972.
