Nacut a Barcelona l’any 1955 i mort aquest dimarts, 30 d’agost, als 66 anys, Joan Ollé ha estat un home de teatre notable. Dramaturg i director prolífic, va iniciar-se en el món de les arts escèniques des de molt jove després de llicenciar-se a l’Institut del Teatre. Va ser cofundador, l’any 1973, de l’emblemàtica companyia Dagoll Dagom, amb muntatges com ‘Nocturn per acordió‘ o ‘No hablaré en clase’, però ja a la mateixa dècada dels 70 va iniciar trajectòria en solitari.
Ollé va estrenar alguns títols propis, com ‘Set i mig’ (Premi Crítica Serra d’Or el 1989), però va excel·lir duent a escena nombroses obres d’autors clàssics i contemporanis, de Jean Racine a Bertold Brecht passant per Peter Handke (el 1996 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona per la direcció de ‘De poble en poble’) o Federico García Lorca (‘Así que pasen cinco años’, estrenada al Grec el 1998).
Gran amant d’alguns poetes catalans, va adaptar per al teatre obra de Joan Salvat-Papasseit o Salvador Espriu. Històrica i d’èxit la seva posada en escena, l’any 2204, de ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda.
Comunicador i docent polèmic
No menys destacable ha estat el seu vessant de comunicador, sobretot com a col·laborador del programa radiofònic ‘El cafè de la República’, que va dirigir Joan Barril a Catalunya Radio. També amb Barril va protagonitzar un espai televisiu innovador i arriscat: ‘L’illa del tresor’, a TV3.
Va ser director del Festival de Teatre de Sitges gairebé una dècada i el 2003 va entrar a formar part de l’equip directiu del Teatre Lliure amb Àlex Rigola. Cal fer esment també a la seva llarga tasca com a docent de l’Institut del Teatre, que va començar als 80. El febrer del 2021 va ser apartat d’aquest centre després de denúncies d’assetjament sexual de diversos alumnes, cosa que ell sempre va negar. Un mes després, la fiscalia va arxivar la investigació en considerar que no quedava justificat “l’exercici de l’acció penal” i constatar que molts dels fets descrits als expedients havien prescrit.
