L’In-Edit ha omplert de gom a gom la gran Sala 5 dels cinemes Aribau en la gala inaugural de la 20a edició, a la qual ha assistit l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. S’hi ha projectat ‘Meet me in the bathroom’, cinta sobre l’escena guitarrera nascuda a Nova York a principis de segle, de la qual van sorgir bandes com The Strokes i Interpol. “Ens agradava establir aquest paral·lelisme entre unes bandes que avui segueixen actives, com nosaltres, i que també van començar fa uns 20 anys”, justifica Uri Altell, director del certamen.
Si no fos per les seus internacionals la indústria no ens reconeixeria com ho fa
”
L’In-Edit segueix sent el festival de documentals que més espectadors aplega, tot i la competència de moltes plataformes que fa 20 anys no existien. La internacionalització, amb rèpliques de l’In-Edit a diversos països europeus i llatinoamericans, hi ha tingut el seu paper. “Si no fos per les seus internacionals nosaltres no tindríem el prestigi industrial que tenim. La indústria no ens reconeixeria com ho fa i no ens donaria pel·lícules per estrenar en exclusiva”, argumenta Altell.
Escena local i clàssics dels darrers 20 anys
A diferència de moltes edicions passades, els directors de la cinta inaugural no han assistit a la projecció. Sí que hi eren, per contra, alguns realitzadors de documentals de la seccions oficial nacional i panorama nacional, com Lulú Martorell, directora de ‘Material Sirles: un septenni’, sobre el conjunt de Vallcarca Els Surfing Sirles; i Violeta Octavio i Claudio Arribas, codirectors de ‘No callarem’, que qüestiona la llibertat d’expressió a Espanya il·lustrant les trajectòries de Valtònyc, Hasél i Àlex “Elgio” de la Insurgencia.
L’In-Edit programa, entre el 27 d’octubre i el 6 de novembre, 50 documentals de factura i temàtica ben diversa i amb protagonistes musicals tan diferents com Ennio Morricone, Sinéad O’Connor, la mítica sala barcelonina Studio 54 i Omara Portuondo. A més, en aquesta 20a edició brinda l’oportunitat de veure algunes de les pel·lícules que van marcar edicions anteriors, com ’20 feet from stardom’, sobre les oblidades coristes negres que van posar veus a treballs de celebritats blanques com els Rolling Stones, Bruce Springsteen i David Bowie.