Quan es va estrenar el 1902 a París, 'Pelléas et Mélisande' va guanyar tants admiradors com detractors. En voler superar el verisme i el wagnerisme Debussy va optar per un tractament de les veus trencador: el recitatiu continu. MARÍA BAYO, soprano "El recitativo está inmerso dentro de la música. No es solamente un recitativo... no es monocorde todo el tiempo, para nada. Hay mucho... lo que pasa es que hay que escucharla muy bien." Debussy va extreure l'argument, un triangle amorós entre Mélisande i els germans Pelléas i Golaud situat en un regne fora del temps i l'espai, d'un poema del màxim representant del simbolisme, Maurice Maeterlink. En aquesta sentit, la direcció escènica de Robert Wilson és d'una gran sobrietat. Un joc acurat de llums accentua el contrast entre els enamorats Pelléas i Mélisande i la resta de personatges. El moviment i la gestualitat hieràtica dels intèrprets potencien una atmosfera irreal. MARÍA BAYO, soprano "Es una forma de llevar otro tiempo. Otra forma de... O sea, en vez de el tiempo tan ágil que llevamos en la vida normal, pues es otra dimensión de tiempo." Jean-Sébastien Bou i Laurent Naouri encarnen els germans Pelléas i Golaud, en aquesta coproducció entre l'Òpera de París i el Festival de Salsburg reposada ara amb la col·laboració del Teatro Real de Madrid.
