Infantils, malaltes i asexuades
. Aquesta és encara la visió que sovint té la societat sobre les persones amb diversitat funcional, també mal anomenades discapacitades, i que el documental ‘Yes, we fuck’ es proposa trencar. “Hem buscat persones reals que expliquin la seva història i mostrem cossos nus que fins ara no s’havien vist mai a la televisió“, explica el documentalista Raül de la Morena. La peça relata la història “d’unes persones que desitgen i són desitjades” amb l’objectiu d’esberlar l’estereotip sobre què són cossos bonics i canviar la “mirada respecte a les persones amb diversitat funcional i envers la sexualitat”.
Els protagonistes
Com es masturba una dona que no té sensibilitat a les mans? Aquesta és una de les històries que relata el documental, que explica com la Sole demana els serveis sexuals d’en Teo per poder sentir plaer. L’audiovisual també mostra la vida íntima del Pama amb la Míriam, una dona que va en cadira de rodes, o la relació amb la sexualitat que tenen les persones amb diversitat intel·lectual. La peça dedica un capítol al col·lectiu Post Op, un grup d’activistes que investiguen sobre temes de gènere, corporalitat i postpornografia, i reflexiona sobre com s’amaga el plaer de la dona a través del rodatge d’un taller d’ejaculació de vagines.
Tot i que De la Morena confessa que la recerca de persones ha estat complicada, “perquè implica mostrar la teva intimitat en públic i davant d’una càmera”, hi ha participat gent molt convençuda, que té una “idea política” de la sexualitat. Saben que “no és mostrar per mostrar”, sinó que el projecte “va molt més enllà”.
Precisament, ‘Yes, we fuck’ no s’ha quedat només en una peça audiovisual: durant la producció i el rodatge, al voltant del documental s’ha creat una xarxa entre persones de col·lectius feministes, “queer” i de diversitat funcional, que tenen punts en comú i hi col·laboren.
Ronda de festivals
La primera llavor del documental es remunta una dècada enrere, quan De la Morena va impulsar el documental sobre la llei de la dependència ‘Editar una vida’ (2005). En aquest moment, va entrar en contacte amb persones del col·lectiu Foro de Vida Independiente -que promouen els drets de les persones amb diversitat funcional- i va conèixer el seu tàndem a ‘Yes, we fuck’: Antonio Centeno.
El resultat ha estat un projecte cuinat entre Barcelona i Santa Coloma de Gramenet que ha comptat amb la participació de persones d’arreu de l’estat espanyol. Després de la presentació a Madrid i a la capital catalana, l’objectiu dels documentalistes és fer un recorregut per altres festivals d’Espanya i d’arreu del món, abans de vendre’l a una televisió i oferir-lo gratuïtament a Internet.
