El Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Associació d’Estudis Manuel Vázquez Montalbán (AEMVM) s’han unit per commemorar el 20è aniversari de la mort del cèlebre periodista i escriptor, conegut afectuosament com a “Manolo”. Destacats noms del periodisme i estudiosos de la seva obra, com Quim Aranda, Enric González, Milagros Pérez Oliva, Rafael Ribó, Ramon Besa, Sergi Pàmies, Mònica Terribas o Jordi Osúa, s’han trobat per compartir reflexions sobre la influència de Vázquez Montalbán, fer una radiografia del seu llegat, i recordar la seva trajectòria i anècdotes.
El periodista Enric González ha explicat les habilitats que tenia Montalbán per escriure a gran velocitat, sobre temes diferents i sempre amb una reflexió especial, “tenia la capacitat tècnica per explicar qüestions complexes i això és raríssim“. De la seva banda, la Milagros Pérez Oliva, ha destacat que quan va morir “la meva generació va quedar òrfena de figures referents, perquè ell era una figura inqüestionable“.
Tots ells s’han preguntat què opinaria Montalbán sobre l’actualitat, i tot i no poder saber-ho del cert sí que han coincidit en el fet que el periodista hauria donat una resposta “sincera, independent i utòpica”.
Una vida lligada a les lletres, la lluita i la denúncia
Nascut a Barcelona el 1939, Vázquez va viure la postguerra al barri del Raval. Les dinàmiques socials i polítiques d’aquell barri el van inspirar a construir una vida lligada a les lletres, la lluita i la denúncia. Durant la seva joventut, es va involucrar activament en l’oposició al règim franquista, primer al Front d’Alliberació Popular i després al PSUC, uns fets que l’any 1962 li van suposar un consell de guerra i l’empresonament. El 1967 publicava el seu primer llibre de poemes, titulat ‘Una educació sentimental’. En els seus quasi 150 llibres publicats, sempre hi va abocar una forta dosi de crítica social i una visió contestatària de la realitat.
El Barça era una de les seves passions i el periodista va ser un dels primers a descriure i parlar sobre el futbol com el mirall de la societat que era. En els seus articles va reivindicar la importància d’aquest esport: “Barça! Barça! Barça!” era més que cridar el nom d’un club, era l’únic crit de protesta permès pel franquisme.
