34 cartells d'entre els anys 1919 i 1977 serveixen per mostrar la implicació social i política d'un dels referents de la cultura catalana contemporània. AGUSTÍ ALCOBERRO, director del Museu d'Història de Catalunya "Miró és un personatge molt identificat amb el país, amb la llengua, amb la identitat nacional. Hi ha dos moments clau des del punt de vista del compromís. El primer és la Guerra Civil. Ell òbviament opta pel bàndol republicà i després hi ha un segon moment, que és el de la represa cultural dels anys 60." Joan Miró no va cobrar cap dels cartells exposats. La seva mà estampada en exemplars com els fets per a Amnistia Internacional i la Unesco demostra el grau de compromís amb la causa dels treballs que acceptava. ÀLEX JASSÉ "Aquest cartell, titulat 'Ajudeu Espanya', és una de les mostres més significatives de la implicació social i política de l'artista. Originàriament havia de ser un segell francès pensat per recaptar fons per al govern de la república durant la Guerra Civil." També hi ha un racó especial destinat a plasmar la passió amb què Miró va viure el moviment de la nova cançó o aquesta maqueta del cartell 'Volem l'Estatut', la mostra més clara del seu compromís amb Catalunya. Tot plegat es complementa amb fotografies, cartes, esbossos i un documental que ajuden a entendre el procés creatiu del pintor.
El Museu d’Història de Catalunya acollirà, entre el 16 d’octubre i el 18 de març de 2012, l’exposició “Joan Miró. Cartells d’un temps, d’un país”, coincidint amb la presentació de l’exposició “Joan Miró. L’escala de l’evasió” a la Fundació Joan Miró de Barcelona.
L’esclat cartellista
És sobretot a partir de 1966, amb el cartell per a lʼhomenatge a Antonio Machado, i de 1968, amb el que realitza amb motiu de la commemoració del Primer de Maig a Barcelona, que lʼartista empra aquesta forma dʼexpressió de manera continuada. Aquest esclat cartellista es produeix, molt significativament, durant els darrers anys de la dictadura franquista, a la qual respon de manera subtil però contundent alhora, per continuar en els anys immediatament posteriors a la mort de Franco, coincidint amb un moment de reivindicacions dels drets a la cultura, la llengua i lʼautogovern de Catalunya, com evidencien els cartells per a Òmnium Cultural, de 1974, el del Congrés de Cultura Catalana, de 1977, i els de la campanya “Volem lʼEstatut”.
