Els darrers temps de la Barcelona emmurallada és el context de la novel·la ‘La dama del pozo‘, una història que arrenca amb la descoberta d’un cadàver a l’antic convent de Santa Clara, situat on avui hi ha el pati del Museu Marés. “La novel·la s’inicia quan als soterranis del convent, al peu d’un pou que està envoltat de llegendes, apareix el cos sense vida d’una noia dins d’un sarcòfag romà”, explica l’autor, Daniel Sánchez Pardos. Aquest fet dona peu a una sèrie de misteris, de crims que s’estenen per la ciutat, i que escampen també una sèrie de supersticions i de pors que tenen molt a veure amb el moment històric que vivia Barcelona.
‘La dama del pozo’, publicada per Minotauro, és una novel·la amb una part històrica, de la qual destaquen tres fets: l’epidèmia de còlera del 1854, que va provocar la mort de 6.000 persones, la primera vaga de treballadors de les fàbriques del Raval, i el tercer i més significatiu, l’enderroc de les muralles de Barcelona, que van marcar un abans i un després en la història de la ciutat.
Pel que fa a la part de ficció, està basada en llegendes de Barcelona, especialment de fonts i pous màgics, i transcorre entre els carrers del barri Gòtic actual, en una ciutat fàcil de reconèixer, que ha servit d’inspiració a Sánchez Pardos.
“Quan camines per aquí saps que estàs trepitjant el mateix terreny que els teus avantpassats van trepitjar fa 2.000 anys, i això inspira molt.”
A l’autor l’interessava molt la idea de veure aquesta ciutat, que d’una banda és la nostra, la ciutat de mitjan segle XIX, però que “d’altra banda és una ciutat molt diferent, és una ciutat tancada, una ciutat fosca, una ciutat entre muralles, i aquesta sensació encara la tens en alguns carrers d’aquí del Gòtic”.
Tot i ser una història tancada, segons l’autor, alguns dels personatges de ‘La dama del pozo’ i el moment històric de la caiguda de les muralles podrien donar peu a un altre llibre.
