‘La Vila’ és el segon disc de Daniel Lumbreras
, com el primer autoeditat. En aquest treball ha volgut fer un reconeixement al seu hàbitat des de fa més d’una dècada, ja que són els carrers, les places i els locals de Gràcia els que l’han vist créixer com a músic i han estat el context del procés creatiu. Com ell explica “és un barri que m’ha donat moltíssim, és maquíssim i té molta màgia. Jo era més pintor que músic i arran d’anar visitant els bars i de conèixer músics vaig anar com desoxidant els meus anys passats de música”.
Va començar tocant al carrer i aquest any ha pujat a l’escenari de locals mítics com la Sala Apolo, el Sidecar o la sala hospitalenca Depósito Legal. El Daniel canta d’una manera molt personal, després de provar diferents llengües va decidir que el que millor l’ajudava a expressar-se és la improvisació de fonemes, perquè representen l’estat d’ànim, la situació, en definitiva, les emocions del moment real en què canta. “Són sons meus i més còmode que així no em sento mai i aquesta llibertat que el so crea en el moment et fa connectar-te amb el present. Ho expliques i sembla rar, però quan ho escoltes, ho entens”.
Una música que hipnotitza. En Daniel explica que al principi no entenia la resposta del públic, però amb el temps ha vist com es queden atrapats en les melodies. Els 11 temes que conformen ‘La Vila’ també s’han sentit a Gràcia. Aquesta connexió d’artistes i locals va permetre que conegués el músic Pau Vallvé al bar Vinil, a través del propietari del local i també músic, Jordi Lanuza. Aquest contacte va ser clau per al resultat final del disc. Per Lumbreras, conèixer el Pau ha estat un privilegi i una sort. “Es va declarar fan de la meva música i va dir: ‘ostres, això s’ha de fer conèixer’.”
Ara el Daniel Lumbreras no sap si podrà seguir a la Vila, ja que se li acaba el contracte de lloguer i els preus per continuar al barri estan pels núvols. Diu que s’ha convertit en el seu centre creatiu, però segurament l’haurà de deixar.
