“El que hi ha són testimonis de gent que hi ha als camps de refugiats, fugint de la guerra i de la fam dels seus països –explica l’autora del llibre–. Aquestes persones intenten salvar la vida arribant a Europa, però un cop hi arriben troben que no només no ha acabat el seu viatge, sinó que entren en una fase més de victimització.” La desesperança d’aquesta arribada fallida fa que els refugiats no tinguin clar si algun cop tornaran a tenir la vida que feien abans de la guerra. “Es troben en unes condicions molt difícils, amb dificultats d’accés a la higiene, l’educació i la salut, i tot és molt complicat”, afegeix Olid. Per aconseguir tots els testimonis que veiem retratats en el llibre, els dos autors van haver d’entrar als camps. “Als camps oficials, que són militars, no deixen entrar-hi ningú que no sigui d’una ONG reconeguda –recorda Bel Olid–. És un delicte greu entrar-hi, però els mateixos guardes fan els ulls grossos perquè intenten que entrin els voluntaris o gent com nosaltres i d’aquesta manera es vegi com estan els refugiats i que aquests no se sentin tan aïllats.” El llibre va sorgir després d’un viatge que Olid i Massagué van fer a l’estiu per conèixer la realitat d’aquesta gent. “Vam creure que la millor manera d’ajudar-los era en el meu cas escriure i en el cas del Gerard fer fotografies que humanitzessin aquestes persones, que són molt més que números i estadístiques. Són retrats molt respectuosos que no mostren tot el patiment que hi ha al darrere”, afegeix Olid.
A banda dels testimonis, ‘Vides aturades’ inclou també capítols de context que expliquen la situació i les respostes del govern europeu i les ONG. “Una sensació molt desagradable és saber que amb els mateixos diners es podria ajudar molt millor i això és pràcticament un delicte –afirma Olid–, aquesta és potser una de les realitats més difícils d’afrontar. Amb els mateixos recursos es podria fer més i amb més respecte per les persones. Em sembla inacceptable que al segle XXI encara cometem els mateixos errors que abans i sense cap excusa.”
Bel Olid recorda que el contrast de la tornada dels camps a casa seva va ser un cop molt fort per a ella. És per això que, tot i que no descarta tornar-hi, prefereix fer feines de sensibilització i divulgació de la situació d’aquestes persones. “Emocionalment és molt més sostenible per a mi. En tornar, la sensació de privilegi, de tenir per exemple aigua corrent a l’aixeta, va ser un cop de puny tan fort que no sé si me’l podria tornar a permetre”, explica l’autora.
El llibre acaba amb una crida per sumar-se a l’acció des de les diferents campanyes que treballen per retornar les vides dignes a tots aquells que fugen de la misèria. Precisament, ens hem citat amb l’autora al centre Ton i Guida, on aquests dies hi ha una exposició i xerrades sobre els refugiats. “La resposta dels veïns de Nou Barris, exposicions com la que tenim al centre Ton i Guida, són molt importants perquè és una manera d’acollir molt real, molt human,a i és la que cal perquè un cop que arriben aquestes persones que han passat tot el que han passat, que es trobin una comunitat acollidora i amb ganes de conèixer”, afirma Olid.
