El dilluns és dia de ‘Mirador Barcelona’, de mirar-nos de lluny la ciutat. Ho fem amb l’escriptor i enigmista Màrius Serra, autor de llibres com ‘La dona més pintada’, l’última novel·la que ha escrit, però també és qui hi ha darrere dels mots encreuats de ‘La Vanguardia’, de columnes d’opinió, de traduccions i de l’‘Enigmàrius’, de Catalunya Ràdio. També s’ha posat el barret de dramaturg amb l’adaptació de la novel·la ‘Quiet’ en l’obra de teatre ‘Qui ets?’, un text que parla sobre la seva experiència personal i que explica la història del Llullu, el fill amb paràlisi cerebral de l’escriptor.
Serra va néixer a Nou Barris, a tocar de la plaça del Virrei Amat, però fa anys que és veí d’Horta, barri del qual fa bandera: “Que bé que estem a Horta, però no ho diguem gaire”. Tot i que treballa des de casa té una rutina fixa: “Esmorzo des de fa 30 anys a La Vitamínica, un bar del passeig de Maragall, engego aquí el dia”.
“La meva filla anava als búnquers, eren el seu lloc tranquil”
L’escriptor considera que hi ha llocs a Barcelona molt turistitzats. Alguns punts calents són la Rambla i els voltants de la Sagrada Família. Creu que és com una olla que de cop bull. Explica que per exemple la seva filla quan era adolescent anava a les bateries antiaèries del Carmel, eren el seu lloc de tranquil·litat, i de sobte això va canviar per l’arribada de grups de turistes. Tot i això, diu que no està “en contra del turisme com a concepte, el problema és quan tot ho iguala i tot ho transforma en un uniforme de calça curta, xancletes i gelat, això és un empobriment”. De fet, diu que li encanta viatjar, però pots anar a altres ciutats de “moltes maneres”.
“Pel Fòrum i els Jocs Olímpics vaig marxar de la ciutat”
Serra confessa que ni durant la celebració del Fòrum de les Cultures ni la dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 no es va quedar a la ciutat. En concret, durant les Olimpíades va marxar a Síria i Jordània. Diu que és “un mal barceloní” i explica que no s’hi va sentir partícip, però en reconeix la importància per a la ciutat: “Abans Barcelona no mirava al mar, això és objectiu”.
“No és dolenta la qualitat del català de Barcelona”
Hi ha paraules barcelonines? La resposta de Serra és que sí, però s’han acabat estandarditzant tant que són molt utilitzades. Assegura que “no és dolenta la qualitat del català de Barcelona”, el que passa és que la gran ciutat fa que s’usi menys i es pronunciï diferent. Defensa “el famós parlar xava, que és d’una riquesa extraordinària“, diu que és del segle XX, dels entorns dels gitanos catalans. Considera que la llengua és un fet molt personal, però col·lectivament ens l’hem de creure. L’escriptor és optimista amb el català.
“Des que els busos porten una ‘h’ i una ‘v’, a favor”
De Barcelona destaca com a problema la voluntat d’exhibicionisme dels barcelonins, “un punt d’esnobisme que ens juga a la contra”, ja que considera que t’allunya de la realitat, com la neteja dels carrers.
I una cosa que considera un gran encert és la línia ortogonal d’autobús: “Des que els busos porten una ‘h’ i una ‘v’ hi estic plenament a favor. Són com uns mots encreuats“. I continua jugant amb la llengua i la ciutat fent un anagrama “preciós”: la balconera (amb les lletres de Barcelona), i fa una crida “que els nous pisos tinguin molts balcons i mirin al mar”.
