L’escriptor barceloní Màrius Serra assegura que és dels que vol veure el “got mig ple“. Per això, està convençut que “el retrocés del català és reversible“. Però perquè ho sigui, considera que no es pot fer per la via de la imposició, sinó que s’han de buscar referents en català que siguin atractius per a la gent jove. Això, i una política lingüística “amb senderi”.
Aquesta és una de les reflexions que ha fet a ‘Plaça Tísner‘ en la presentació del seu últim llibre ‘La dona més pintada‘. Es tracta d’una novel·la amb dosis de ficció però que parteix de fets reals, dels tractes professionals que va tenir el pintor Maties Palau Ferré amb el promotor Miquel Peirats. Una relació que va començar bé però que va acabar als tribunals amb l’artista cremant els seus propis quadres.
Una relació que acaba als tribunals
El problema va començar quan el promotor va proposar al pintor la venda d’una propietat immobiliària a canvi dels seus quadres. Per ser més exactes, li va vendre una casa a raó de 10.000 pessetes per metre quadrat de pintura. Els primers mesos tot va anar bé, però va arribar un moment que Palau Ferré és conscient que les seves obres tenen més valor que aquest acord.
Finalment, el cas va arribar als tribunals i, després de recórrer diversos cops, el pintor va perdre. La seva reacció va ser cremar la seva obra. Per Màrius Serra, però, van acabar perdent tots dos, ja que l’opinió pública va decidir donar suport al pintor. I Miquel Peirats va acabar donant tots els quadres que havia rebut a diferents ajuntaments perquè no l’acusessin d’enriquir-se injustament.
En aquest conflicte d’interessos, l’escriptor s’ha mostrat satisfet d’haver aconseguit reunir les famílies de cada una de les parts: “Una trobada amistosa que en aquesta època plena de ‘haters’, s’agraeix“. I va ser en una segona reunió amb tots ells, quan Màrius Serra va tenir accés a molts documents que li han servit per redactar una novel·la que busca posar llum a una història molt desconeguda.
L’escriptor “transparent”
Tot i basar-se en una història real, per Màrius Serra, un escriptor ha de ser “transparent per no influir en allò que escriu i ha de tractar el lector com a una persona adulta que pot treure les seves conclusions“. I per tant, conclou, “un escriptor és algú que viu estrictament en les paraules“. Una definició que per Serra pot canviar d’aquí a uns anys, perquè “el llenguatge és fluït i canviant“.
Una altra de les especialitats que té Màrius Serra relacionada amb la llengua és la dels passatemps. Des de fa 30 anys és el responsable dels mots encreuats en català de ‘La Vanguardia’. Una tasca que va heretar d’Avel·lí Artís Gener “Tísner”, que ha destacat com a referent. Per això, ha dit: “Estar en un programa que es diu ‘Plaça Tísner’ és tota una joia i teniu la millor adreça que es pot tenir”.
El “mosaic” de Màrius Serra
Una data: el 24 de juliol del 2009. És el dia que va morir el seu fill Lluís, en Llullu, a qui a casa recorden sempre amb un somriure. Tenia 9 anys i tenia una encefalopatia greu. En Màrius va recollir la seva història en un llibre: ‘Quiet’.
Una planta: la buguenvíl·lia. En té una des del 1989. L’any 2000 la va treure del test on estava per plantar-la directament al terra del jardí de casa, però no deixa de créixer i l’ha d’esporgar sovint perquè no molesti els vianants que van per la vorera.
Un defecte: el victimisme. Assegura que detesta l’actitud dels qui en lloc d’assumir les pròpies responsabilitats, opten donar les culpes del que no surt bé sempre als altres.
Un territori: Hawaii. En Màrius ha fet dues estades d’un mes, el 2004 i 2014, al que es considera 50è estat dels Estats Units. El defineix com “un paradís amb clarobscurs molt interessants”. Per això fins i tot li ha dedicat una novel·la: ‘Res no és perfecte a Hawaii’.
Un referent: afirma sense dubtar que Avel·lí Artís Gener, “Tísner”. En destaca el tarannà tan dúctil com irreductible, el domini del llenguatge i el vincle profund amb el català. A més, en Màrius li va agafar el relleu als mots encreuats diaris a ‘La Vanguardia’, ja fa més de 30 anys.
Una plaça: la de Virrei Amat. Al número 9 bis, els seus pares hi tenien la sabateria Calçats Virreina i la família vivia a sobre. És el paisatge de la seva infantesa, una època en què recorda que hi passaven els tramvies.
