‘Les coses bones’, la secció més optimista del bàsics, repassa les notícies positives dels últims dies amb el periodista Carlos Márquez. Aquesta setmana fa un monogràfic sobre meteorologia i resiliència urbana. D’una banda es fixa en la resiliència de la ciutat a l’hora de fer front als temporals i de l’altra posa el focus en els meteofriquis, comptes d’X i Instagram que expliquen amb rigor la meteorologia a Barcelona. El periodista també ha preguntat quina és la cosa bona d’un dels meteoròlegs de betevé, Marcos Amores, que destaca l’Observatori Fabra i els miradors de la ciutat.
1. Barcelona, ciutat resilient contra l’aigua
Márquez dedica el programa a la resiliència de la ciutat a l’hora de fer front als temporals. Explica que totes les ciutats, després del que ha passat a l’àrea metropolitana de València, s’han preguntat fins a quin punt els podria passar el mateix, també Barcelona. De fet, els experts coincideixen a afirmar que tenim més un problema de drenatge que no pas d’inundacions o riuades.
El periodista ha repassat com hem arribat fins aquí. Són més o menys 165 anys, des del pla Cerdà del 1859.
La imatge fa pensar que Barcelona era una potencial piscina rodejada de rius, mar i muntanya, fàcilment inundable.
La imatge del 1920 canvia.
On tot eren camps a poc a poc va anar naixent la ciutat. Calia convertir les rieres al ras en col·lectors que permetessin que l’aigua seguís el seu cicle, sempre respectant els capricis de totes les muntanyes de la ciutat. I no només Collserola: també el mont Tàber i les muntanyes del Carmel i el Putxet i els turons de la Rovira, la Peira i Monterols.
Aquella ciutat vulnerable tenia dues rieres que destacaven per sobre de la resta: la riera d’Horta i la riera Blanca, una a cada costat.
Un bus de l’empresa Roca l’any 1934 passant per sobre de la riera d’Horta. Mateixa estampa, l’any 1955, però amb tramvies.
Als anys 60: construcció del col·lector de la riera d’Horta després d’haver-la canalitzat.
Actualment, encara queda algun record d’aquella riera, com aquests murs al carrer de Bonaventura Gispert, a tocar de la cicatriu ferroviària de la Sagrera, on neix la rambla de Prim.
El 1958, la riera Blanca encara era plena de barraques, amb el perill que suposava. A partir dels anys 60 van anar desapareixent.
Tot això s’ha anat tapant, construint el que podríem anomenar el districte 11 de Barcelona, format per 1.700 quilòmetres de clavegueres, més o menys la mateixa quantitat de quilòmetres de carrers. Aquesta és una tasca invisible, gens coneguda i menys agraïda, però segurament, amb perspectiva, res del que passa a la superfície seria possible sense la tasca subterrània.
La ciutat ha anat creixent per dalt i per sota, no només amb clavegueram, sinó també amb dipòsits de recollida d’aigua de la pluja.
Actualment a Barcelona hi ha 15 dipòsits amb una capacitat de 450.000 m³ d’aigua. El primer es va construir sota el Parc del Poblenou i es va obrir el febrer del 1992. L’últim és del febrer del 2013, precisament en terrenys de la riera d’Horta. El més gran és el de la Zona Universitària, amb 105.000 m³ i el més petit, el d’Espinagosa, de 800 m³.
El problema principal és Ciutat Vella, que l’aigua no hi arribi. Per això, el col·lector de la Diagonal és tan important per desviar la pluja cap al Besòs.
En tenim 15, però hi ha un pla a llarg termini per fer-ne 55 més, sobretot a la llera dels rius i al litoral.
2. Gràcies, meteofriquis
Márquez fa un recull de comptes d’X i Instagram de persones que expliquen la meteorologia a Barcelona.
@btveltemps, gestionat pels companys meteoròlegs de betevé (Ariadna Corominas, Marcos Amores i Manel Cascante), en què no només hi ha la previsió del temps, sinó que també expliquen el perquè de tot plegat, comparatives històriques, rècords… El periodista destaca “el seu bon gust a l’hora de fer servir gifs per il·lustrar les publicacions”: sempre de gats, una moda que va iniciar Manel Cascante i que ja és marca de la casa.
El meteoròleg del Fabra, Alfons Puertas, que no només ens explica coses, sobretot ens les ensenya. Tots els informatius del país s’alimenten de les seves fantàstiques fotos. És @alfons_pc, tant a X com a Instagram.
@comandotibidabo, una associació meteorològica de Barcelona que no només aporta informació pròpia, sinó que retuita les fonts i les dades més rellevants i interessants, tant en l’àmbit de la ciutat com de tot Catalunya.
Àlex Van der Laan (@alexmegapc), un altre compte imprescindible. Conté informació de tot Catalunya i, a més, de manera didàctica.
Meteo Revolt de les Monges (@meteorevolt), que recull informació del que és considerat el punt més fred de la ciutat de Barcelona, una corba que hi ha a la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat. És un punt a 285 mestres sobre el mar, situat a l’obaga de Collserola i on conflueixen el torrent de la Budellera, el de Cardona i el de Vinassa, amb poc sol i molta humitat.
3. La cosa bona de… Marcos Amores
Un dels meteoròlegs de betevé, Marcos Amores, explica la seva cosa bona: la sèrie històrica de l’Observatori Fabra, “un autèntic tresor a l’abast de molt pocs i amb reconeixement internacional, i, a més a més, un mirador excel·lent”. Amores també lloa els miradors de la ciutat, no només els públics sinó també els privats com els hotels, “que tenen autèntics tresors”.
