Les primeres escenes nadalenques
Entre els segles II i III després de Crist, quan encara estava prohibida la religió cristiana, els fidels es reunien a les catacumbes, els famosos laberints subterranis que utilitzaven com a cementiris durant l’Imperi Romà. Una de les primeres representacions de la Mare de Déu i el Nen de la història el podem situar precisament en aquell entorn. Es tracta del Fresc de les catacumbes de Priscil·la, que inclou una estrella que podria ser la de Betlem. A més, a les mateixes catacumbes també hi trobem un fresc dels Tres Reis d’Orient, una història que només trobem a l’evangeli de Sant Mateu, on no es concreta ni que fossin reis, ni que fossin tres. Només sabem que eren uns savis amb estudis d’astrologia…. i d’aquí que apareguin representats seguint l’estrella.
Art patrocinat per la política
Però, qui decidia com s’havien de representar les obres d’art? Aquest tasca es va anar determinant a través dels Concilis, unes reunions de teòlegs que van començar a celebrar-se quan la religió cristiana es va oficialitzar. Per tant, calia posar-se d’acord sobre temes com ara quin nombre exacte de reis mags hi havia, quina cara tenia Jesucrist —i si s’havia de pintar amb barba o sense—, o com representar Maria.
En aquell context, sota el regnat de l’emperador Constantí, es va oficialitzar el cristianisme l’any 320. D’aquí que l’art bizantí, l’art de Constantinoble, sigui tant important els primers anys del cristianisme. Com a exemples d’aquest art, podem parlar dels Mosaics de Santa Maria la Maggiore (Roma. Segle V), on es representa la Mare de Déu vestida com una emperadriu, perquè així ho dictaminaven els Concilis. O també l’exemple de L’emperadriu Teodora i la seva cort, una representació on la famosa emperadriu, la dona de l’emperador bizantí Justinià, apareix vestida amb una capa decorada pels Tres Reis d’Orient i un calze a les mans, uns detalls que l’eleven intencionadament, també, a una categoria sagrada.
De fet, fins i tot els Tres Reis es representaven amb al·lusions a la política. A l’Epifania de Sant’Apollinare Nuovo, per exemple, els veiem com si es tractessin de vassalls rendint homenatge a l’emperadriu, que en aquest cas apareix vestida amb una capa porpra —el color de la reialesa— i asseguda en un tro imperial d’or i pedres precioses. A més, si ens hi fixem, veurem que tots els Reis són blancs, ja que no serà fins al segle XVI, quan els europeus descobreixen Amèrica i els nous colors de pell, que es comença a instaurar el rei negre.
I no només els polítics es van representar com reis, sinó que alguns artistes també van atrevir-se a fer-ho. Però només aquells que es consideraven importants. És a dir, els que reivindicaven el paper de l’artista com a savi o científic i no com a artesà. Boticelli, l’artista que va formar part de la escola neoplatònica que els Medici tenien al seu palau, va ser un d’ells. I és que, sense anar més lluny, es va incloure en L’Adoració dels Reis Mags, una epifania on ell mateix surt representat a la dreta de l’obra, mirant l’espectador amb orgull.
Els orígens del pessebre
El pessebre no neix tal com el coneixem actualment, amb els pastors, el bou, l’ase…de fet, és una tradició que es popularitza durant el segle XVII a d’Itàlia, on es comencen a trobar mosaics i frescos de pintors principalment de l’època gòtica. En aquest tipus de representacions freqüenta un Sant Josep trist, pensatiu, i apartat de l’escena principal. I és que, segons l’evangeli de Sant Mateu, Sant Josep ‘dubta’ de l’embaràs de maria. Per altra banda, a L’adoració dels Reis Mags, del gran artista flamenc Rogier van der Weyden (vers 1460-62.) també trobem una Maria trista, ja que sap que el seu fill morirà. Inclús, fins i tot hi apareix un crucifix penjat de l’estable per rememorar el seu destí.
Però si haguéssim de triar el pessebre més famós del Renaixement italià seria, sens dubte, l’Adoració dels Reis Mags de Benozzo Gozzoli, que decorava les parets del Palau Mèdici de Florència. Un pessebre que no té res a veure amb un estable, sinó tot el contrari. Aquesta família va agafar com a excusa la cavalcada de Reis per descriure la seva pròpia vida, la seva cort, identificant-se amb els personatges de la Bíblia per fer valdre el seu poder.
El Nadal al cinema
El Nadal també s’ha deixat veure al cinema. Una de les millors pel·lícules d’humor que s’han fet mai, amb grans reflexions sobre religió i política encara que no ho sembli a primera vista és ‘La vida de Brian’, dels Monty Phyton (1979).
Un altre exemple, que podríem considerar una obra d’art tant a nivell estètic com musical i que va obtenir el Gran premi del Jurat de Venècia —tot i que també va tenir conflictes i van haver d’intervenir els censors— és L’Evangeli segons Sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini (1964). En aquest film, Pasolini narra la història de Jesucrist, des de la Nativitat fins a la Resurrecció, seguint al peu de la lletra l’Evangeli segons Mateu i amb una música esplendorosament triada, des de Bach fins a espirituals negres.
