L’escriptor i crític literari Julià Guillamon ha fet de la ciutat de Barcelona el seu camp de batalla. Periodista en diversos mitjans de comunicació, el seu amor per la literatura el va portar a escriure i comissariar exposicions de noms com Joan Perucho, Josep Palau i Fabre o Quim Monzó. A més, també s’ha tancat en una petita república urbana a ‘La moràvia’ i ha reivindicat Rosa Maria Arquimbau a ‘L’enigma Arquimbau’, i sempre amb la ciutat com a teló de fons. Ara, després de ‘Travessar la riera’ i portar-nos a ‘El barri de la plata’, repassa la Barcelona recent, i la que hauria pogut ser, amb la reedició de ‘La ciutat interrompuda’ i, per això, avui el rebem a l”Àrtic’, on li prometem que no l’interromprem gaire.
Un relat de la Ciutat Comtal
Julià Guillamon va publicar el 2001 ‘La ciutat interrompuda’, una crònica de com la ciutat de Barcelona va evolucionar des de principis dels anys 70 fins a la ressaca dels Jocs Olímpics. A través de la literatura, l’arquitectura, el còmic i el cinema que s’hi fa, entre altres arts, traça un relat de la fi dels moviments progressistes dels 70, la reivindicació de l’individualisme i l’hedonisme dels 80, la desolació del capitalisme salvatge, la narcotització dels Jocs Olímpics i, finalment, la depressió de la crisi i de la manca de model ciutadà.
Escriptors de Barcelona
Si l’escriptura centra la major part del llibre de Julià Guillamon, hi ha una sèrie de noms que destaquen en aquest mapa urbà: Quim Monzó i els seus retrats del cantó més gris i irreal de la quotidianitat, Eduardo Mendoza i la seva capacitat de parlar de la Barcelona actual a través de la històrica i de treure’n les vergonyes a partir de l’humor, Miquel de Palol i la seva visió total del declivi de la ciutat… tots ells han retratat Barcelona. A més, aquesta reedició de ‘La ciutat interrompuda’ inclou un afegit en què continua el retrat de la ciutat en crisi fins als nostres dies, una ciutat que es pot recuperar i reflexionar amb la lectura.
