Centro de Textiles del Mundo Maya
A diferència d’altres estius, aquest any a Mèxic no hi ha una gran exposició de moda, cosa que ens permet parar més atenció a les exposicions d’indumentària tradicional. El vestit de moda ens enlluerna i passa per poc al vestit fix. Així que fem una oda a la tradició tèxtil de la civilització maia amb aquesta mostra permanent que es pot veure a Chiapas, Mèxic. Ho sabíeu que el color nacional de Mèxic és el rosa, i el seu pare, la persona que el va proposar, és el dissenyador de moda Ramon Valdiosera, que va morir l’any passat als 98 anys?
“Pink: the history of a punk, pretty, powerful color’
A Nova York la cosa també va de color rosa. Justament, a partir del 7 de setembre, al museu del Fashion Institute of Technology hi haurà una exposició sobre el color rosa a la indumentària. Roba de totes les èpoques i gèneres, perquè el que poca gent sap és que això del rosa per a les nenes i blau per als nens és relativament recent: a Occident fins al segle XVIII el rosa era el color dels nens. Va ser Madame de Pompadour, l’amant més famosa del rei francès Lluís XV, qui ho va canviar. Devia ser fan del color rosa perquè va fer que fos el color de la cort i que tothom l’hagués de lluir: nens, nenes, homes i dones.
“Heavenly bodies: fashion and the catholic imagination”
I ja que som a Nova York, passem per la gran exposició de moda que s’inaugura cada any amb la Gala del Met. Enguany s’exploren els vincles entre alta costura i religió. La mostra s’ubica a les galeries d’art bizantí i medieval i, fins i tot, han aconseguit que els prestin les robes papals de la sagristia de la Capella Sixtina, que mai no havien sortit del Vaticà. Hi podrem trobar els dissenyadors famosos que podríem esperar per efectistes, barrocs i adoradors del que brilli, com John Galiano per a Dior Versace i Dolce & Gabanna, però també d’altres més purs, com el basc Cristóbal Balenciaga. La mostra es pot veure a Nova York fins al 8 d’octubre.
“Azzedine Alaïa: the couturier”
A Nova York també hi trobarem peces d’Azedinne Alaïa, que va morir no fa ni un any. Però és a Londres on li fan una mostra monogràfica, concretament al Museu del Disseny. Una retrospectiva des dels anys 80 amb una seixantena d’objectes i vestits que ell va triar personalment per a aquesta exposició que es pot veure fins al 7 d’octubre.
“Frida Kahlo: making her self up”
I encara a Londres, ens desplacem fins al Museu Victoria & Albert, on fan una gran exposició amb més de 200 objectes de Frida Kahlo procedents de La Casa Blava (residència que l’artista compartia amb el seu marit, Diego Rivera). A la mostra hi ha pròtesis que va fer servir ella i que, fins i tot, va decorar-se (hi ha una cotilla pintada a mà), vestits on no falta el rosa mexicà i estris personals com ara joies, maquillatge o perfum. Tot això, exposat per primer cop fora de Mèxic, es podrà veure fins al 4 de novembre.
“Fashioned from nature”
I no marxem encara del Victoria & Albert de Londres perquè hi ha una altra exposició en què s’explora la relació intensa i complexa entre moda i natura. Es pot veure fins al 27 de gener del 2019.
“Piece-by-piece”
I, si parlem de moda i reciclatge, podem fer una parada a Itàlia. De Reggio de l’Emilia, una petita ciutat de l’interior, han sortit com a mínim dues coses bones: el formatge parmesà i Max Mara, una marca familiar que fa producció nacional. El seu fundador, Achille Mara, va ser el primer a fer prêt-à-porter italià, als anys 50. Va fer molts diners i va invertir en art, tant que ara Max Mara té una col·lecció on abans tenia la fàbrica, i algunes de les mostres són artístiques i tèxtils a parts iguals. Fins al 29 de juliol, a la Collezione Maramotti podeu trobar la mostra “Piece-by-piece”, de la nord-americana Sally Ross. És una exposició sobre reciclatge tèxtil. En lloc d’anar de la tela a la peça de vestir ho ha fet al revés, de la peça de vestir a la tela. Si teniu la sort de ser a Itàlia o anar-hi en les properes setmanes, passeu per Reggio de l’Emilia a menjar bon formatge i veure moda i art.
