1.- ‘Dinastía’:
la nova ‘Dinastía’ no és una comèdia, perquè reprodueix fil per randa l’esquema de l’original, amb dues famílies de classes socials molt diferents enfrontades per una fortuna i les punyalades a l’esquena que se’n deriven. Ara bé, la gràcia està en què apuja el to de tot el que explica, i ho porta tant a l’extrem que no pots evitar fer-t’hi un bon tip de riure.
2.- ‘S.W.A.T.’: malgrat comptar amb Justin Lin, un dels directors de la saga ‘Fast and Furious’, la sèrie hereta els pitjor vicis de la sèrie dels 70, amb personatges molt plans i escenes d’acció eficaces, però políticament discutibles.
3.- ‘MacGyver’: és un MacGyver una mica més sofisticat que el dels 80. A diferència del que interpretava Richard Dean Anderson, el nou MacGyver es pren les coses amb més distensió i té al capdavant un actor amb molt més carisma, Lucas Till. Això sí, aquí també fabrica una bomba amb un xiclet i un filferro.
4.- ‘Raíces’: aquí Kunta Kinte és el protagonista d’una nova versió que sap modernitzar els plantejaments de la novel·la i que vindria a subratllar la vigència de les seves denúncies. El seu clam contra l’esclavitud i el racisme, recorda poderosament la situació a molts països del món.
5.- ‘V’: la nova versió era prou digna i, a més, se la jugava aportant unes lectures polítiques molt interessants, però els seus problemes de to i la competència creixent la van portar a la cancel·lació al final de la seva segona temporada.
6.- ‘Dallas’: el seu retorn només va aguantar tres temporades, i això que tenia la morbositat de veure Bobby o el mateix J.R. recuperant les seves velles trifulgues. Els nous Ewing, els fills i nets dels originals, no tenien prou carisma, i a més l’espectador actual demana molt més que no una simple reproducció del serial clàssic.
7.- ‘The flash’: és una adaptació, i molt bona, del famós còmic de la DC, però al mateix temps és una mena de nova versió de la sèrie sobre el mateix personatge que es va estrenar el 1991, també a casa nostra.
8.- ‘Star Trek: Discovery’: és tant un pas endavant en el gènere com una metàfora política apassionant, perquè els seus responsables se la prenen amb un rigor dramàtic que la converteix en un dels millors títols de la franquícia. De fet, la sèrie original ja tenia un fort esperit de denúncia que convé reivindicar.
