El dramaturg i director Àlex Rigola presenta ‘La gavina’, d’Anton Txèkhov, a La Villarroel fins a l’1 d’agost, i ens en ve a parlar a l”Àrtic’.
Converses al voltant de Txèkhov
A ‘La gavina’, d’Àlex Rigola, es parla d’amor, de teatre, d’art i de la vida. Els seus personatges tenen fortes conviccions, dubtes punyents i temors que, en ocasions, venen provocades pels seus companys d’escena. Tot sona com a ‘La gavina’, de Txèkhov, però aquí els personatges no es diuen Nina, Irina, Konstantín o Trigoriev, sinó que porten els noms dels actors que els interpreten. Tampoc no van vestits com al segle XIX: duen roba de carrer. I tot i això, l’essència del clàssic continua present.
Àlex Rigola fa quatre anys que adapta textos d’Anton Txèkhov i els redueix a la seva mínima expressió. Si el 2017 ho va fer amb ‘Ivanov’ i amb l’‘Oncle Vània’, ara li toca a ‘La gavina’, un espectacle en què els actors parlen amb el públic, en què la ficció es mescla amb la realitat de les seves vides i les seves carreres, fins al punt de reflexionar sobre la mena de teatre que fan i les aspiracions que tenen. Amb aquest exercici de metateatre, Rigola despulla d’artifici el text clàssic i en reivindica la seva actualitat, mentre s’interroga, com a creador, sobre el seu compromís amb la societat i amb les generacions que pugen.
“Quan estàs a dalt, quan et portes 30 anys amb les generacions que estan arribant, te n’adones que ells tenen una sèrie d’habilitats per comunicar que tu ja no tens.”
“Per sort, el públic del teatre, molts d’ells, tenen una certa edat. La mitjana del públic està en els 45 anys i, per tant, encara no em queda molt lluny. Però, en general, sí que espanta perquè la meva feina és comunicar-me amb els demés i, quan hi hagin altres que realment arribin molt més que jo, em quedaré fora de joc.”
Àlex Rigola
I aquesta reflexió no només la fa com a director, sinó també com a actor. ‘La gavina’ s’havia de poder veure a principis d’any a La Villarroel, tal com es va representar, també, al Teatre de La Abadía de Madrid, però la pandèmia ho va retrassar. Entre els canvis que això va comportar, hi ha el del personatge de Trigorin, el dramaturg veterà, que originàriament feia Pau Miró i que aquí, en un exercici més de teatre dins del teatre, adopta el mateix Àlex Rigola. El seu retorn com a actor a un escenari, després d’una vintena d’anys, el fa envoltat d’intèrprets com Chantal Aimée, Roser Vilajosana, Xavi Sáez, Eudald Font i Melissa Fernández.
“La meva gran sort va ser tenir aquesta mirada des de fora de dir: “Els meus companys, tots els que m’envolten, ho fan millor que jo.” És un gran pas! Tenir aquesta visió és molt difícil, perquè també vol dir acceptar el teu fracàs sobre la carrera que has estudiat, la d’actor.”
Àlex Rigola
El teatre inquiet d’Àlex Rigola
Amb una carrera de 25 anys com a dramaturg i director, el barceloní Àlex Rigola s’ha convertit en un dels noms més inquiets del teatre català actual. Format com a actor a l’Institut del Teatre, ben aviat va baixar dels escenaris i es va dedicar a rellegir Shakespeare en clau contemporània, adaptar les obres més difícils de Roberto Bolaño o Joan Sales, o reivindicar el Lorca menys conegut, a part del repte de ser el director més jove que ha tingut mai fins ara el Teatre Lliure, i dirigir posteriorment la secció teatral de la Biennal de Venècia.
Però d’uns anys ençà, l’Àlex ha treballat per depurar el seu teatre i convertir-lo en un exercici de reflexió sobre la mort, sobre masculinitats tòxiques o sobre les essències de la pròpia professió. I amb tot plegat, ara torna a Txèkhov, un dels seus autors de referència, i ho fa amb un clàssic com ‘La gavina’. L’excusa perfecta per convidar-lo avui al sofà, on ens agrada revisitar els clàssics i repensar-ho tot, constantment.
