A un bar del Gòtic que presideix la plaça de Sant Josep Oriol s’hi pot prendre un cafè o un vermut i contemplar la basílica de Santa Maria del Pi. L’any 1936, a una de les taules del local, un grup de militants comunistes republicans va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Es tracta de l’emblemàtic i gairebé centenari Bar del Pi.
El Bar del Pi es va fundar l’any 1927 per la Pepita i l’Enric. Quan van agafar el local, era una casa de postes on paraven les diligències que connectaven Barcelona amb la rodalia. El primer que van fer va ser un ritual d’aquells anys de llançar les claus al mar per cridar la bona sort. El propietari actual, Eloi Martí, recorda en aquest capítol del ‘Va passar aquí‘ com la mateixa Pepita li va explicar aquesta història.
I, efectivament, van estar els primers 10 anys sense abaixar la persiana. Però l’any 1937, es van veure forçats a tancar pels bombardejos de la Guerra Civil. La Pepita va explicar que quan van voler abaixar-la, la persiana estava podrida de no fer-se servir. Finalment, van tancar el local amb uns taulons de fusta abans de marxar corrents a un refugi antiaeri per protegir-se de les bombes.
Els primers anys
Tot i la seva ubicació privilegiada, l’Eloi Martí assegura que el Bar del Pi “era com la majoria de bars humils que hi havia aquells anys per aquesta zona”. De fet, diu, “ha estat un bar de barri fins després de les Olimpíades“. Ara, però, amb l’arribada de més turisme, el local ha perdut una mica aquesta condició “perquè si abans teníem un 40 % de turistes, ara en tenim un 80 %, ja que no tenim tant de barri”, exemplifica el responsable del Bar del Pi.
Escenari autèntic
Una de les prioritats que va tenir l’Eloi Martí quan es va fer càrrec del Bar del Pi va ser conservar el màxim d’elements que hi havia al local. Entre els quals, els marbres de les taules “que són molt difícils de trobar” i que han restaurat fa poc. A més, també és original la fusteria de l’entrada, de les baranes i la del moble de les ampolles.
També en destaca totes les pintures que pengen de les parets. Cada quadre, explica, té una història especial “i això té molta autenticitat”. Per l’Eloi, conservar-ho “els fa testimonis i guardians de la memòria d’aquests locals tan especials“. I aquesta sensibilitat, afegeix, la gent ho percep i per això els demana: “No deixeu mai de ser qui sou… i no tanqueu“.
