Fa 25 anys, l’artista Claire Ducreux ja es dedicava al món de la dansa. En aquell moment, però, no s’imaginava que acabaria actuant al carrer. Segons ha explicat al ‘Plaça Tísner‘, va ser una actuació del clown barceloní Leandre, qui li va obrir un món nou: “Va ser un xoc! Tot el que pensava saber sobre la relació amb el públic, aquell espectacle de carrer va fer replantejar-m’ho”.
L’autenticitat del carrer
Per Claire Ducreux, “actuar al carrer et regala molta autenticitat, perquè hi ha molts factors que no pots controlar, des de la meteorologia fins a la reacció dels vianants“. Per això, afegeix, “és l’art de saber acollir allò inesperat, amb l’espectacle que ja controles amb el guió”. És com la vida, diu Ducreux, “per un costat no perdre el fil, però també deixar-se portar per les coses inesperades”.
L’artista combina llenguatges com la dansa, la música o el teatre i els expressa amb una forta càrrega poètica i estètica. Aquesta sensibilitat és la que es reflecteix en el seu projecte més recent: la pel·lícula ‘Poèmes‘. A través de la història personal de la seva protagonista, una ballarina en crisi, el film és un autèntic cant a la vida.
De les arts de carrer al cinema
Un del motius d’haver-se passat al cinema és, segons explica Ducreux, perquè l’espectacle en viu és molt efímer i ella “tenia ganes de ficar-lo dins d’algun art que pogués mantenir-se en el temps“. A més, considera que amb l’art cinematogràfic es pot donar èmfasi a certs detalls: “Una simple respiració, una mirada o un somriure et pot provocar una emoció, i tenia ganes d’investigar això”.
Elogi de les “petites coses de la vida”
La pel·lícula és també un elogi de les “petites coses de la vida”. La Claire critica que la societat actual “valora només tot el que és espectacular, gran o fort, i tot està fet per distreure’ns, i així estiguem fora de nosaltres”. Per això, explica, intenta fer un cinema que ens ajudi “a tornar a connectar amb nosaltres i, d’aquesta manera, descobreixes com poden ser bonics alguns petits detalls”.
Un altre aspecte que critica de la societat és com aparta “tot el que té a veure amb la tristesa o la fragilitat”. Quan per ella, és tot això “el que ens fa més humans i ens permet ser més complets”. De fet, Claire Ducreux està convençuda que “només pots ser feliç si també aculls la tristesa, la fragilitat, els dubtes…”. I conclou: “No em crec les persones que ho tenen tot molt clar“.
El “mosaic” de Claire Ducreux
- Una disciplina: les arts de carrer. Fa més de 25 anys que la Claire s’hi dedica. A la pel·lícula ‘Poèmes’, que avui ens ve a presentar, copsa la bellesa d’aquest llenguatge normalment efímer.
- Un objectiu: estar del tot present en cada cosa que fa. D’una manera simple però profunda, conscient. A l’escenari i a la vida en general.
- Un festival: el TAC, a Valladolid. Des de fa més de 20 anys, la Claire hi ha presentat totes les seves propostes artístiques. Amb ‘Fragile’, el 2001; i ‘Silencis’, el 2017, es va emportar el premi al millor espectacle de carrer.
- Un objecte: el banc que va utilitzar al seu primer solo, ‘De passeig’ i, més tard, també, a ‘Esperant l’inesperat’ i ‘Avec le temps’. Diu que li té un especial afecte a aquest element quotidià que, en espectacles basats en el moviment, l’ajuda a establir una comunicació més natural amb el públic.
- Una frase: “Si la vida és un regal, la nostra feina és tenir cura de la vida, de la nostra i de la dels altres”. Explica que aquesta idea expressada per l’escriptor francès Christian Bobin l’inspira en el seu dia a dia.
- Una plaça: la de Vicenç Martorell. Li agrada per les terrasses dels diversos bars que hi ha i on va a escriure de tant en tant. Aquest lloc també li porta records especials, com lla primera cita amb el seu company i les hores de joc amb la seva filla.
L’entrevista sencera, al ‘Plaça Tísner’
