Malgrat que l’extensió marina de gel a l’Àrtic va iniciar l’estiu partint de mínims, finalment la superfície glaçada a finals d’estiu no ha estat ni de bon tros la més baixa mai anotada des que se’n prenen dades satel·litàries, a finals dels anys 70.
Segons va anunciar recentment el Centre Nacional de Dades de Gel i Neu (NSIDC), a mitjans de setembre el gel marí de l’Àrtic va assolir probablement la seva extensió mínima anual, de 4,72 milions de quilòmetres quadrats.
Es tracta del dotzè registre més baix des que es quantifica la superfície de gel mitjançant satèl·lits, fa gairebé 43 anys.
Més d’un milió de quilòmetres quadrats més de gel marí que l’any 2012
El mínim de gel marí d’enguany s’emplaça 1,33 milions de quilòmetres quadrats per damunt de l’extensió mínima anotada fins ara, l’any 2012. El 17 de setembre d’aquell any es va mesurar una superfície glaçada de només 3,39 milions de quilòmetres quadrats.
També es tracta d’un registre superior al de l’any passat, el segon amb menys gel, amb una superfície de 3,82 milions de quilòmetres quadrats.
No són bones notícies
Malgrat que enguany hi ha força més gel a finals d’estiu que l’any passat (3,82 milions de quilòmetres quadrats), la situació continua essent molt preocupant ja que les 15 extensions de gel marí més baixes a finals d’estiu, des de l’inici de la sèrie de dades a finals dels 70, s’han anotat en els darrers 15 anys.
La superfície glaçada d’aquest 2021 se situa, a més, molt per sota de l’extensió mínima mitjana del període 1981-2010, concretament 1,5 milions de quilòmetres quadrats, l’equivalent al doble de l’extensió de Texas.
També convé tenir molt present el fet que la quantitat de gel de diversos anys, és a dir, que ha sobreviscut com a mínim una temporada de fusió estival, s’emplaça en un dels nivells més baixos des que es van iniciar les mesures d’aquesta variable, l’any 1984.
Cada dècada es redueix un 13 % la superfície glaçada a finals d’estiu a l’Àrtic
Segons informa el Centre Nacional de Dades de Gel i Neu (NSIDC), l’extensió de gel a finals d’estiu baixa un 13% per dècada en relació amb la mitjana del període 1981-2010.
La pèrdua de gel marí és d’uns 80.600 quilòmetres quadrats cada any, l’equivalent a perdre una superfície equivalent a Àustria anualment.
El mínim, a finals d’estiu
L’equinocci de tardor determina el moment en el qual el sol deixa de veure’s durant sis mesos al pol nord. El sol encara es deixa veure a l’Àrtic en aquesta època, per bé que cada vegada es veu més baix respecte a l’horitzó. Serà entre el 26 de novembre i el 15 de gener quan el sol romandrà per sota de l’horitzó al cercle polar àrtic, ubicat a 66,5 º de latitud nord.
En definitiva, el sol baix respecte a l’horitzó de finals d’estiu afavoreix que l’extensió de gel deixi de recular i fins i tot comenci a pujar. És aquest moment, per tant, quan s’anota la mínima extensió de gel marí de la temporada. A les glaceres pirinenques sol passar quelcom similar, al setembre se sol anotar també el mínim anual.
La mínima superfície glaçada de la temporada a l’Àrtic es va anotar enguany el 16 de setembre. L’extensió mínima es va assolir dos dies més tard respecte a la mitjana del període 1981-2021, el 14 de setembre. L’interval de dates en les quals se sol anotar el mínim s’engloba entre l’11 i el 19 de setembre.
Els experts avisen, però, que fins a principis d’octubre no es disposarà de les dades definitives de la temporada. Els científics de l’NSIDC publicaran l’anàlisi completa de la temporada a l’Àrtic i també de l’extensió de gel després de l’hivern a l’Antàrtida.
