Un flaix de calor és un episodi breu de temperatura especialment alta. Investigadors catalans van definir ara fa uns anys el terme “flaix de calor”, que es refereix als episodis breus però intensos de calor.
Onada de calor
Molt sovint els mitjans de comunicació empren a la lleugera el terme “onada de calor”, pel fet de ser més mediàtic i cridaner. La realitat és que no hi ha una definició única d’onada de calor. En general fa referència a un període prolongat de calor excessiva que s’emplaça clarament per damunt de la mitjana climàtica. El llindar a partir del qual es considera calor excessiva varia en funció del territori i la duració no està establerta de forma universal, però fa referència a diversos dies.
L’Organització Meteorològica Mundial (OMM) identifica com a onada de calor (“heat wave”) els períodes en què la temperatura puja de manera anormal (almenys 5 ºC per sobre de la mitjana) durant com a mínim dos dies consecutius.
El Servei Meteorològic de Catalunya estableix que el llindar per determinar una onada de calor són les temperatures màximes que excedeixen durant tres dies consecutius o més el valor de temperatura màxima que estadísticament només s’assoleix el 2 % dels dies d’estiu. Aquest valor de temperatura màxima varia en funció del municipi. A Barcelona, per exemple, aquest llindar està establert en 33,4 ºC però en el cas de Lleida és de 38,6 ºC.
Flaix de calor
Un flaix de calor (“flash heat”) descriu un període discret d’escalfament anormal, que dura més d’una hora però menys d’un dia, i que es produeix a una escala petita de pocs centenars de quilòmetres, habitualment de 20 a 200 km.
El terme es va definir per primera vegada mitjançant l’estudi d’aquests esdeveniments a la conca del Mediterrani mitjançant simulacions amb un model de predicció numèric.
Un flaix de calor, per tant, té una duració molt més curta que una onada de calor i afecta a una escala molt reduïda. També es diferencia del terme anglès “heat burst”, el qual té una duració d’entre pocs minuts i una o dues hores i afecta, a banda, a una escala encara més petita.
El flaix de calor, una proposta catalana
En un article publicat a la revista científica ‘Natural Hazards and Earth System Sciences’, els investigadors Jordi Mazon i David Pino, de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC) de la UPC, i Mariano Barriendos, de la UB, van proposar anomenar “flash heats” (flaixos de calor) els episodis de pujada sobtada de la temperatura ambient d’una durada compresa entre dues hores i dos dies pel fet de no existir un nom científic reconegut per definir aquests episodis.
El glossari de l’Associació Meteorològica Americana (AMS) recull des d’aleshores el terme “flash heat” com a fenomen a tenir en compte.
L’episodi del 27 d’agost del 2010 va servir d’inspiració per definir el terme
El 27 d’agost del 2010 Barcelona es va llevar amb calor i xafogor, com és habitual a finals d’estiu, però res no feia pensar que aquell seria el dia més calorós de, com a mínim, els darrers 230 anys fins aleshores. A primera hora de la tarda el termòmetre es va descontrolar a l’alça fins a assolir la marca de 39,3 ºC al centre de la ciutat. L’episodi de calor extrema va ser molt breu, només sis o set hores, i al vespre la temperatura ja va tornar a assenyalar valors habituals. Aquest episodi va servir de punt de partida de l’estudi posterior i la proposta del terme “flaix de calor”.
La causa de la calor desmesurada va ser el pas sobtat d’una glopada d’aire molt calent procedent del sud de la península Ibèrica combinada amb vent reescalfat de ponent.
