Els arxius de l’Església, claus per documentar les sequeres del passat: quatre de greus des del 1520

Els arxius eclesiàstics han permès als científics identificar, almenys, quatre sequeres greus (més que l’actual) a Catalunya des del 1520. Un dels investigadors que estan analitzant els arxius de l’Església per trobar sequeres del passat és el paleoclimatòleg Mariano Barriendos, que està elaborant per al Servei Meteorològic de Catalunya un document sobre els episodis de manca de pluja que hi ha hagut els darrers 500 anys.

Com es poden detectar sequeres amb l’Església?

Quan la població —i, en especial, els gremis de llauradors— s’amoïnaven perquè no plovia, només els quedava encomanar-se a la fe i feien un informe adreçat a l’Ajuntament en què avisaven de les afectacions que la sequera tindria per a les collites. Amb aquest informe a la mà, el consell municipal de la població l’analitzava i feia un estudi dels recursos hídrics del poble o ciutat (a través dels pous i les mines).

Si ho creia pertinent, el govern de la ciutat ordenava a l’autoritat eclesiàstica fer rogatives per demanar pluja. I, finalment, era la mateixa Església la que organitzava dins del seu calendari els actes a fer. Hi havia cinc tipus de rogatives diferents, en funció de la gravetat de la sequera (cosa que ara serveix també als científics). A Barcelona es feien les següents:

1. Pregària en acabar la missa del dia: era l’acte més fàcil d’organitzar.
2. Exposició de les relíquies de Santa Madrona a l’altar major de la Catedral: ja implicava més organització i el cost de traslladar les relíquies des de Montjuïc fins a la Catedral.
3. Processó amb les relíquies: el tercer estadi suposava fer actes litúrgics al carrer amb les relíquies de Santa Madrona i tenien un cost més elevat, ja que suposava preparar vestidures i netejar els carrers.
4. Immersió de relíquies al mar: si la sequera persistia, el bisbe recollia les relíquies de totes les parròquies dins d’una bossa, agafava una barca i submergia les relíquies al mig del mar.
5. Peregrinació a l’abadia de Montserrat: era l’últim recurs i el més car perquè suposava pagar els aliments als qui feien la peregrinació. Es té constància de quatre peregrinacions.

“Informació cent per cent fiable”

Mariano Barriendos argumenta que la informació que aporten els documents eclesiàstics (i també els arxius municipals) són cent per cent fiables per dues raons: primer, un notari certificava que l’Ajuntament feia la petició a l’autoritat eclesiàstica i, després, la mateixa institució de l’Església tenia un control molt exhaustiu dels actes religiosos que es feien i del format que tenien.

Un dels arxius que aporten a la ciència informació sobre els episodis de manca de pluja és el de la basílica de Santa Maria del Pi, amb registres des del segle XVI. Segons Jordi Sacasas, arxiver de la basílica, els documents indiquen quan va haver-hi sequeres i quin resultat van tenir les pregàries. Sacasas recorda que pels volts del 1670 una processó per demanar pluja va haver de tornar ràpidament a l’interior de Santa Maria del Pi perquè el cel es va ennuvolar de sobte i va caure un ruixat. Aquest mes de març la basílica ha tornat a fer misses diàries per demanar que plogui.