DANI GIL
Després de l’era Nadal, comença la d’Alcaraz. Campió amb només 21 anys, va inscriure el seu nom a la història de Roland Garros amb un triomf memorable contra Zverev. Un escenari emblemàtic, el de la Philippe Chatrier, per aixecar el seu tercer Grand Slam, tots en superfícies diferents. Com els escollits, va aguantar en l’adversitat, va remuntar el partit i va acariciar merescudament el terreny que havien conquerit prèviament nou espanyols.
Una carrera meteòrica, sense sostre. Alcaraz segueix trencant barreres perquè no coneix els límits. Després de guanyar el US Open Wimbledon, afegeix Roland Garros a una col·lecció prematura, impossible de predir fins a on pot arribar. Zverev, el contrapunt, va perdre la seva segona final de Grand Slam. Un cop dur per un jugador que ha patit, com tants, les conseqüències de viure amb el Big Three.
Aparcats els nervis de les semifinals, Alcaraz va firmar una exhibició en el primer set contra un Zverev impotent, turmentat per la falta de recursos. El de El Palmar, motivat, va sumar intel·ligència al talent innat que té. Estratègic, va saber moure el seu rival, obligat a anar d’un costat a l’altre sense trobar respostes al joc d’un Alcaraz que va fer-ho tot bé: la dreta, insuperable. Eficaç quan va pujar a la xarxa. Millor en els intercanvis.
Un primer parcial perfecte, amb un percentatge de punts amb el servei molt superior al de Zverev. En total, vuit cops guanyadors d’Alcaraz per només tres del d’Hamburg. Incapaç de trobar comoditat en pista, va acabar concedint tres ruptures que el van condemnar a cedir el set sense paliatius: 3-6. Alcaraz, aquell nen que somiava amb aixecar Roland Garros fa no tant, es va apropar al títol amb un començament magistral. Impossible demanar més.
Malgrat tot, Zverev no es va ensorrar. Una petita desconnexió d’Alcaraz i una mal cop en l’inici del segon set el va permetre reenganxar-se a la final. Sense fer res extraordinari, sense canviar la inèrcia del partit, va agafar avantatge amb un break que va confirmar amb una contra deixada de manual. La final seguia a la raqueta d’Alcaraz, però els errors no forçats es van multiplicar, penalitzant-lo sobre un Zverev que va créixer a nivell de confiança i de joc.
Alcaraz havia de retrobar-se amb les sensacions inicials. Reconnectar-se. Jugar-li amb les altures perquè Zverev, amb la bola alta, es trobava a gust. Infalible al servei, amb cops profunds impossibles pel murcià, l’alemany va ressuscitar. El vent també li va condicionar excessivament a un Alcaraz sense ullal: 6-2. Zverev, fred en els pitjors moments de la tarda, va saber-se mantenir estable per recuperar terreny i igualar les coses a la Philippe Chatrier.
Alcaraz va perdre sensibilitat i sintonia amb la bola. Tot el contrari que Zverev, que va deixar-se anar, estable sobre la pista, sumant jocs sense dificultats: “Posa’t al seu nivell de lluita”, va demanar-li Ferrero des de la grada. I ho va fer, més inspirat, amb un joc en blanc per firmar un break important. Una drecera contra la irregularitat d’Alcaraz, que va entendre que amb les deixades castigava constantment Zverev, cansat de córrer cap a la xarxa.
Això no obstant, un revés màgic de l’alemany li va permetre recuperar l’estabilitat. En un esport tan mental com aquest, on tancar un set a vegades costa tant, Alcaraz es va empetitir i el marcador va passar del 2-5 al 7-5. Zverev, amb un final de tercer set d’infart, va resistir amb personalitat per capgirar la situació i posar contra les cordes Alcaraz. Masses errades no forçades van penalitzar el de El Palmar, obligat a una remontada èpica a París.
Pur ADN Nadal, Alcaraz va refer-se a l’inici del quart set. El partit era una muntanya russa, un intercanvi de sensacions. A Zverev se li va apagar la llum i Alcaraz, amb dues ruptures consecutives, va encaminar el parcial. Novament va oferir el seu millor joc, reconciliat amb la bola, tot i que el murcià, que va perdre un dels seus serveis, es va veure obligat a demanar el temps mèdic de què disposava per unes molèsties a la cuixa esquerra.
Només va ser un ensurt. Alcaraz va guanyar el doble de punts al servei que Zverev, desdibuixat quan havia posat terra de per mig a la final. No hi va haver color: 1-6. Un resultat del tot contundent per contextualitzar el que va ser un un set desigual, amb un Alcaraz rebel i amb la convicció d’endur-se Roland Garros al desempat. A l’escenari on emergeixen els millors esportistes, els qui converteixen els moments de por en una oportunitat.
A Zverev, que ja va perdre la final del US Open del 2020 després d’encaixar una cruel remuntada per part de Thiem, se li van tornar a aparèixer els fantasmes. Una doble falta inesperada va regalar-li a Alcaraz la possibilitat d’acariciar el seu tercer Grand Slam. Un servei obert i una gran deixada li van servir per confirmar el break. Un pas més a prop de la glòria. Zverev, ja a contracorrent, va anar apagant-se a poc a poc, frustrat amb tot.
Tot cor i energia, el de El Palmar va triplicar els punts guanyadors del seu rival. Una piconadora a la qual ja no va poder fer front. De Nadal a Alcaraz, l’idil·li i la història dels espanyols a París queda renovada per la propera dècada. El present i el futur estan assegurats: “És molt especial. No arribava amb les millors sensacions però m’he sentit com a casa”, va assegurar a la celebració d’un Roland Garros que enceta l’inici d’una nova era. La d’Alcaraz.
