JOSEP MARIA CONTEL, periodista i historiador “Aquesta era la façana del primer cinema que hi va haver aquí, a Sarrià: l'Spring. És del 1911 i estava aquí, on hi ha aquest edifici avui.” La vistositat de la façana contrastava amb l'austeritat de l'interior. JOSEP MARIA CONTEL, periodista i historiador “Un vestíbul molt més auster, la guixeta... quan entraves a la sala inicial era com si estiguessis a un magatzem, amb la pantalla al final, les cadires que eren de fusta.” L'Spring va ser edificat per Joaquim Font. Amb cabuda per a 1250 persones als anys 20 va albergar un míting contra l'agregació de Sarrià a Barcelona. Acabada la guerra, el regim franquista li va canviar el nom per Cine Murillo, i als anys 70, i per superar la crisi del sector, va canviar la seva programació. JOSEP MARIA CONTEL, periodista i historiador “Quan el converteixen en sala de repertori aquí fan pel·lícules interessantíssimes, de recuperació, aquelles d'art i assaig, i aquí se'n fan moltes.” L'aparició del vídeo va forçar el seu tancament després de 73 anys. L'altre històric del barri va ser el cinema Bretón. La Montserrat Sagué n'era clienta assídua. Ho tenia ben fàcil: la seva botiga estava al costat. MONTSERRAT SAGUÉ, veïna i clienta de l'antic cinema Bretón “Sortíem de baix de la botiga i anàvem directament cap al cine. Et trobaves tot el barri. Estava ple. Moltes vegades estaves dret.” Aquesta veïna encara recorda on havia la taquilla i d'on venien les pel·lícules: del cinema Adriano. MONTSERRAT SAGUÉ, veïna i clienta de l'antic cinema Bretón “Havia de venir en bicicleta quan acabava la pel·lícula allà. Llavors et portava els rotllos aquells grossos, i, és clar, si trigava el de la bicicleta, teníem que esperar a que vingués. És el que diem, cine de barri.” Avui, on la Montserrat anava a veure pel·lícules trobem una escola de dansa. El Bretón va tancar el 1972.
El cinema Spring va ser construït per Joaquim Font i Pedrosa amb una capacitat per a 770 persones. Va ser reformat als anys 20 i es va dotar la sala de 1.250 butaques. La façana del cinema era prou vistosa, però la sala de projecció, amb cadires de fusta, tenia més aviat l’aspecte d’un magatzem. Malgrat això, a l’Spring s’hi reunia la societat benestant dels barris alts de la ciutat. “Era un contrast acceptat. Ja no era com anar a la barraca de fira, es veia a un senyor tocar el piano, en definitiva, anar al cinema era una cosa ‘chic‘. Per a la gent de Sarrià, tenir un cinema a tocar de la plaça principal va ser molt important. Representava la modernitat”, comenta el periodista i historiador Josep Maria Contel. El 6 de novembre de 1921 va albergar un míting contra l’annexió de Sarrià a Barcelona. Després de la guerra, el règim franquista va obligar a canviar el nom del cinema. “Les autoritats van decidir que els noms s’havien d’espanyolitzar. Li van posar cine Murillo, en honor al pintor sevillà”, explica Contel. Als 50 va recuperar el nom inicial i projectava pel·lícules els dijous, dissabtes i diumenges. A mitjan anys 70, els propietaris van reorientar el cinema per convertir-lo en una sala d’exhibició de films de repertori: era el cinestudio Spring. Assetjat pel boom del vídeo, el 1984 va tancar portes després de 73 anys d’història.
A poc més d’un quilòmetre ja feia una dècada que havia tancat les seves portes el cinema Breton, situat al número 7 del carrer de Jaume Piquet, a Sarrià. Va ser un dels locals de Pere Alsina Castells que posava a l’abast del barri les pel·lícules que s’estrenaven al centre de Barcelona. “Les pel·lícules venien del cinema Adriano (també regentat per Pere Alsina des de 1940) cap al Breton. Viatjaven d’un cinema a l’altre en bicicleta. Quan acabava la pel·lícula allà, es portaven els rotllos aquells grossos cap aquí. Havíem d’esperar que arribés”, relata Montserrat Sagué, qui tenia i té una botiga al costat del local. Era tota una privilegiada. “A la mitja part, depenent de si s’allargava molt o no, baixaves i entraves a casa; menjaves alguna coseta i te’n tornaves al cine. És el que dèiem cine de barri”.Després de passar per mans d’altres empresaris, Alsina el va reobrir el 1954 després d’una reforma on es va construir un amfiteatre, es van canviar les butaques i s’hi va instal·lar una pantalla panoràmica. “Llavors ja ho veies tot més gros. Quasi semblava que estaves amb ells a dintre, perquè el cinema tampoc era massa gran”, recorda Montserrat Sagué. El Breton projectava pel·lícules els dijous, dissabtes i diumenges, les sessions no estaven numerades i, durant el règim franquista, l’entrada incloïa el NO-DO i dues pel·lícules. Igual que l’Adriano (va tancar el 1975) i el Bonanova (tancat el 1988), el Breton va estar obert poc més de 30 anys. L’abril de 1972, Alsina va decidir tancar portes. “Quan va tancar vam quedar com desemparats, perquè és clar havies d’anar a un altre lloc i ja et feia una mica de mandra”, explica Montserrat Sagué. Avui, a la sala on es projectaven les pel·lícules trobem la sala de dansa de l’escola Varium.
