GUILLEM MARTÍNEZ, autor de les fotografies de la Caputxinada “Escridassant, la porta amb una destral la van obrir de qualsevol manera, i jo que estava a la sala vaig tenir la presència d'ànim d'anar caminant lentament entre la multitud pujar a l'escenari. No vaig tenir ganes d'enfocar, està desenfocada.” És la fotografia que Guillem Martínez va fer al saló d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià. La policia franquista posava fi a la Caputxinada el migdia de l’onze de març de 1966. El Guillem, que encara era estudiant, va fer les úniques instantànies que existeixen d'aquell tancament. I ho va fer amb l'equip fotogràfic que li havia regalat el seu pare. GUILLEM MARTÍNEZ, autor de les fotografies de la Caputxinada “I aquí era per on veiem la desfilada de les forces del setge... la policia armada i els jeeps, la cavalleria i sobretot els policies polítics, la brigada social.” Se celebrava l'assemblea democràtica d'estudiants de la Universitat de Barcelona. Havia de durar una hora, però el setge de la policia va fer que durés tres dies. GUILLEM MARTÍNEZ, autor de les fotografies de la Caputxinada “Era un setge molt amable perquè, en fi, el recinte sagrat era tot bon jan. Molts dels estudiants venien de bones famílies de Barcelona.” Centenars d'universitaris van ser acollits pels caputxins, que van veure alterada la seva rutina diària. Es van cosir mantes per dormir als corredors i es van fer torns per menjar al refetor. GUILLEM MARTÍNEZ, autor de les fotografies de la Caputxinada “Hi havien 500 persones i aquí la cabuda poden ser 70 o 80.” El Guillem es va quedar ben aviat sense pel·lícula. En una sortida del convent, un frare el va ajudar. GUILLEM MARTÍNEZ, autor de les fotografies de la Caputxinada “Em va dur a la caputxa, em va dur els rotllets que em feien falta i altres coses.” Després del viscut allà, el Guillem va lliurar les fotografies a l'arxiu dels caputxins, considerant que allà estarien en lloc segur. Avui són testimoni d'uns fets històrics per al país.
“Em vaig presentar amb l’equip fotogràfic d’una manera espontània. No estava previst que allò acabés com va acabar. La veritat és que l’únic record que en tinc és que estava molt atabalat fent fotos”, explica Guillem Martínez. En aquell moment era el delegat de primer curs de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials. El Guillem afegeix que tenia un permís de la Junta de Delegats per fer un reportatge però, això sí, el van advertir. “Em van dir que vigilés després amb els continguts, que no fossin controlats per la policia. La gent estava una mica malfiada. De fet, en alguns casos es veuen companys que es tapen la cara”, recorda Martínez.
La reunió dels estudiants va començar a les quatre de la tarda del 9 de març de 1966. Mentre es duia a terme la reunió, la policia va envoltar el convent. El comandament de les forces de l’Estat, Vicente Juan Creix, va demanar que els assemblearis sortissin. Hores més tard, les dues primeres noies que van travessar la porta del convent van ser obligades a entregar la seva documentació a la policia. Els assemblearis van aturar la sortida i es van negar a abandonar el convent en aquelles condicions. Intel·lectuals i artistes –que tenien la promesa de la policia que no patirien represàlies- també van donar suport a la decisió: es quedaven amb els estudiants.
Va ser aleshores quan Salvador de les Borges, provincial dels caputxins, va dir: “Des d’aquest moment, vostès, estudiants i invitats, són hostes d’aquesta casa.” Començava el que es coneix com la Caputxinada. “Allò era un acte més dins d’una cadena d’esdeveniments antifranquistes, però no estàvem acostumats nosaltres ni ells a estar tant de temps ‘marejant la perdiu’”, reflexiona Guillem Martínez.
La policia franquista no podia entrar al convent sense l’autorització pertinent. Era un recinte religiós i segons el concordat amb la Santa Seu es tractava d’un espai inviolable. Quasi 600 estudiants, intel·lectuals i professors van compartir aquell espai amb els frares durant tres dies.
Noies cosint mantes per dormir als corredors, estudiants menjant per torns al refetor o observant la policia des d’una terrassa del convent són moments que el Guillem Martínez va immortalitzar, i a partir dels quals es pot reconstruir el relat d’aquell tancament que va acabar l’11 de març quan la policia va entrar al saló d’actes. “Van entrar escridassant i van obrir la porta amb una destral, de qualsevol manera. Vaig tenir la presència d’ànim d’anar caminant lentament entre la multitud i pujar a l’escenari. Vaig desconnectar el flaix i amb l’objectiu normal no vaig tenir ganes d’enfocar, la foto que vaig fer està desenfocada. Es veu que la gent estava tranquil·la, però cansada”, relata el Guillem. Tan aviat com va revelar les fotos, les va entregar a l’arxiu dels caputxins per tal que quedessin en un lloc segur. Avui són testimoni d’un fet històric per al país.
