No són un cas únic, però sí que suposa un cas excepcional el fet d’aconseguir dues vegades de forma consecutiva l’ascens de categoria. I l’Europa i el Sant Andreu ho tenen a l’abast. Quatre partits per aconseguir la glòria i unes plantilles i unes aficions que es mostren il·lusionades per tal de tornar els seus respectius clubs a la tercera categoria del futbol estatal.
Sant Andreu, nou anys després
L’última temporada que el Sant Andreu va jugar a la llavors coneguda com a Segona Divisió B va ser la 2014-2015. Aquell va ser un any complicat tot i tenir un equip ple de jugadors “mítics” del conjunt quadribarrat. Començant per la porteria, amb José Miguel Morales, o futbolistes molt vinculats al club com Mikel Azparren, Xavi Jiménez, Sergio Carroza o Ton Alcover. Piti Belmonte no va començar bé la temporada amb set derrotes en 17 partits, un jove Rubén García no va redreçar el rumb i l’arribada del veterà Miguel Álvarez tampoc no va solucionar la temporada. Van ser set anys seguits a la categoria de bronze i ara el Sant Andreu té l’opció de tornar-hi, però en una categoria molt més professionalitzada.
L’Europa vol fer història
Fa dues temporades, l’Europa va viure, en només un any, l’eufòria i el desencís de pujar a Segona RFEF i de baixar a Tercera. Aquest any les coses han canviat molt i l’equip ha estat a punt d’aconseguir l’ascens directe a Primera RFEF. De fet, durant 10 minuts de l’últim partit de l’última temporada ho va ser. Ara, però, amb el factor camp a favor, pot sumar un nou ascens històrica.
El club no trepitja aquesta categoria des de la temporada 1994-1995, la de la inauguració del Nou Sardenya amb una plantilla que tenia Ventura Gómez i Carles Capella, segon i tercer futbolistes amb més partits del club de Gràcia, o a Bartolomé “Tintín” Márquez, que va penjar les botes a l’Europa i que després va aconseguir, com a entrenador, la Copa Catalunya del 1998 guanyant el totpoderós Barça a la final.
