L’efervescència inicial del Barça ha impedit fer qualsevol valoració inicial del plantejament de Koeman. Lenglet, que ha substituït Gerard Piqué, ha superat un parell de línies amb una passada vertical cap a Memphis. L’holandès ha obert per a un Jordi Alba en posició d’extrem i la seva centrada l’ha enviada Sergi Roberto al fons de la xarxa. Només s’havia jugat un minut i mig i la connexió entre dos dels capitans posava el partit coll avall. Res a veure amb la realitat d’un partit que el Barça ha acabat guanyant per 2 a 1 davant d’un Getafe lluitador.
Tres ocasions clares, tres gols
El Getafe ha respost mitjançant una de les lleis més antigues del futbol. La llei de l’ex. Dos exblaugrana han cuinat l’empat en mig d’un desgavell important a la defensa del Barça. Aleñá ha assistit Sandro Ramírez, qui ha amargat el retorn a l’equip de Ter Stegen. Fa la sensació que el porter podia haver fet més (i també la defensa). Els madrilenys, com el Barça, han encertat en la primera oportunitat clara. Però els de Koeman han doblat la aposta i Memphis, després d’un parell de bicicletes, ha tornat a avançar el Barça al minut 30 en la segona ocasió de l’equip. 100% d’efectivitat i poc més abans del descans.
Gavi, la cara, i Umtiti, la creu
El descans ha deixat el Barça mig grogui i el Getafe ha començat a acumular ocasions de gol. En 15 minuts, els de Michel han arribat tres vegades amb perill davant d’un Barça trencat i mal posicionat tàcticament. Koeman ha decidit canviar el sistema i ha reforçat el mig del camp traient un Braithwaite inoperant en atac per fer debutar Gavi amb el primer equip. El partit ha baixat de revolucions a la gespa, perquè a la graderia el públic ha fet saber a Umtiti el que pensa d’ell. Koeman l’ha tret a escalfar, l’ha exposat a la grada i aquesta no s’ha repensat una gran xiulada.
El Barça ha acabat guanyant, però no convencent. I, el que és pitjor, alguns jugadors com Griezmann no estan fent el pas endavant que s’esperava després de la sortida de Messi. El partit del francès, com els altres dos anteriors, ha viscut més en la intranscendència que en la participació del joc.
