La Granja Bruselas serveix aquests dies els darrers menús després de 83 anys al barri de la Dreta de l’Eixample. Divendres aquest negoci familiar abaixarà la persiana. En Carles Huguet, propietari de la granja des del 2001, ha decidit plegar per la pressió immobiliària a la zona. Segons explica Huguet, la finca del carrer de Roger de Llúria ha perdut la majoria de llogaters a favor del turisme, un fet que s’ha traduït en pèrdua de clients.
“Els inquil·lins actuals tenen un poder adquisitiu altíssim, no és el tipus de clientela que hem tingut sempre”, lamenta l’amo de la granja. A la pèrdua dels clients de tota la vida s’hi suma el tancament durant la pandèmia. A més, Huguet remarca que el Mercat de la Concepció, proper a l’establiment, “està mort des de fa molt temps”.
La pèrdua d’un negoci de tota la vida
El sentiment de pèrdua el comparteixen també molts clients fidels, que trobaran a faltar la Granja Bruselas, un tipus d’establiment que cada cop té més difícil sobreviure a la ciutat. “Es perd un negoci de tota la vida, em sap molt greu”, comenta la Matilde Cunillera. “És un local entranyable tant per la qualitat dels menús com per la gent que el porta”, afegeix en Lluís Sans, un altre client.
Coneguda en el passat pels dolços
L’establiment el va fundar una institutriu belga un cop acabada la Guerra Civil Espanyola i, posteriorment, ha passat per mans de dues famílies més. La Teresa Pisa el recorda de quan era conegut pels dolços que s’hi servien, com es pot veure en alguns cartells originals de l’època que encara es conserven: “La meva tieta, que venia aquí, obria el negoci a les cinc de la matinada per fer els famosos pastissos de llimona“. “Obrien la granja per a tota la gent que anava a missa a la Concepció i venien a esmorzar”.
De berenars familiars a menús pels treballadors
El negoci vivia de servir berenars quan els infants sortien de les escoles, una tradició que s’ha anat perdent. A poc a poc, els àpats de tarda van ser substituïts pel boom de les oficines i, posteriorment, la pandèmia va donar lloc a una “desertització” del barri en favor dels pisos dedicats al turisme.
Darrerament, el negoci funcionava sobretot gràcies als treballadors de la zona. És el cas del Santi, que des de fa cinc anys hi ve a dinar gairebé tots els dies. “Hauré de buscar un altre lloc que s’hi assembli i no serà fàcil”.
