Ha estat una de les propostes de més èxit de la història del CCCB. ROSA FARRÉ, cap d'exposicions del CCCB "D'alguna manera ens ho expliquem perquè les exposicions que tenen un vincle amb Barcelona sempre són exposicions amb molts visitants. El nostre públic és molt de Barcelona." Darrere, hi ha hagut una tasca ingent de documentació de prop de quatre anys que ha rebut recentment el Premi de la Crítica d'Art. Han vist la llum molts documents inèdits, que han permès mirar amb ulls nous la història d'un Paral·lel esbojarrat i rebossant de cultura. CÈLIA MUÑOZ "Sorprèn veure edificis, de molts teatres, un piló de teatres, i que avui només en queden tres. I penses, carai, si no els he arribat a veure, i mira que eren macos." Reflexiona, també, sobre com es creen els espais d'oci a les ciutats, i això permet trobar paral·lelismes amb ciutats com ara París. MAITÉ SANTUCCI "Sense fer-hi una clara referència, s'hi veuen els lligams. És el prinicipi del segle XX i es veu clarament com és el mateix moviment." MARIBEL GINER "M'ha semblat extraordinària i em sap greu no haver vingut fins avui; i hi tornaria. Crec que s'ha de veure amb molt de temps. I no sé si es pot allargar?" La resposta és que no. Avui tanca portes. Però els materials de la mostra es poden trobar a l'Arxiu CCCB i està previst que una part itineri fora de Catalunya.
‘El Paral·lel. 1894-1939’ es va inaugurar el 26 d’octubre de l’any passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i no ha deixat d’atraure visitants en els tres mesos que ha estat oberta al públic.
El director escènic Xavier Albertí i el periodista Eduard Molner són els responsables d’aquest èxit. Preparar l’exposició els va comportar prop de quatre anys de documentació. La seva feina ha estat reconeguda recentment amb el Premi de la Crítica de l’Art i s’ha convertit en una de les mostres més vistes en la història del CCCB.
L’exposició mostra una cara fins ara desconeguda d’una de les artèries culturals de la ciutat de Barcelona. Encara que s’hi poden trobar similituds amb altres meques de la cultura contemporània com Montmartre a París o Broadway a Nova York, el cas del Paral·lel es únic al món. Aquesta expressió cultural va néixer de la necessitat dels barcelonins de denunciar el conflicte social i polític que caracteritzava la ciutat comtal de meitats de segle XX.
L’avinguda del Paral·lel era el centre de la vida bohèmia i nocturna, on la música o el ball eren els principals protagonistes. Les transformacions que va experimentar la ciutat de Barcelona fins a l’aparició del franquisme van causar el sorgiment de moltes noves formes d’espectacle. La varietat de gèneres era molt àmplia: s’hi podia veure des de cabaret, music-hall o flamenc fins a arts més teatrals com el circ.
L’exposició és un recull de fotografies, materials audiovisuals, documents sonors recuperats, llibres, fullets, revistes, programes, cartells, partitures, vestuari i objectes diversos. Sobre tot hi destaquen les obres d’Isidre Nonell i Ricard Opisso, els primers artistes que van immortalitzar el Paral·lel, però també hi podem trobar quadres de Pablo Picasso, Emili Bosch i Josep Brangulí, entre d’altres.
