Eladio Herranz arriba a la Sala Muntaner. Per primera vegada podrà pujar a un escenari, 18 anys després d'abandonar l'Institut del Teatre per culpa d'un accident que el va deixar en cadira de rodes. No és l'únic intèrpret amb diversitat funcional. Adolfo Colmenares, que va formar part dels Chico's Mambo, pateix una deficiència visual severa. L'autor i director, Emili Corral, no els va escollir perquè sí. EMILI CORRAL, autor i director "Jo no puc defensar la igualtat de tothom i després agafar una persona, un actor que no va en cadira de rodes i asseure-l'hi...perquè, a més a més, no comprendrà l'experiència d'una persona que ha patit un accident, com és el cas per exemple de l'Eladio." Emili Corral va conviure força anys amb una persona afectada per una malaltia degenerativa. Ha fet moltes entrevistes a persones amb diversitat funcional abans d'inventar-se el pis adaptat de la ficció, compartit pel Dani, un paraplègic, l'Adolfo, un invident i la Vero, qui per culpa d'un ictus té hemiplègia. És l'Edu, un amic d'infància del Dani, teòricament normal, però enfonsat després que l'hagi deixat la companya, qui amb la seva arribada desequilibra la convivència. La intenció de l'obra és allunyar el tema de la discapacitat del sentimentalisme habitual compassiu. També apropar el col·lectiu protagonista al teatre. La idea, en sintonia amb el tema de la disfuncionalitat, és instal·lar subtítols per a sordmuts i, no en totes les funcions, però sí en moltes, audiodescripció per a invidents.
El comentari de Victor Giralt Jonama
Només he vist un fragment de l’obra, per tant, es fa difícil jutjar. La peça suposa el debut d’Emili Corral, qui m’ha explicat per què la peça parla de la doble exclusió, de discapacitat i homosexual. Un doble joc que després de veure unes quantes escenes em segueix semblant forçat.
