A principis del segle XX La Rosaleda va obrir les portes com a “meublé” de luxe. Un altre de mític estava al Torrent de l’Olla, era l’Hotel Odeón que després va adquirir una congregació de monges i més endavant el van convertir en un hospital, la Clínia Lourdes, fins avui que és una residència de nois d’Erasmus. A la plaça de Lesseps, a tocar del conegut cinema Roxy, hi havia un prostíbul i pujant per l’avinguda de Vallcarca hi havia La Cueva. Aquest local, amb una façana que imitava l’estètica medieval, encara conserva la filigrana d’un cor sobre la porta i havia estat un bar de cites que també llogava habitacions per hores. Altres bars de cites de la mateixa avinguda eren El Caballito Blanco, el Tochos, el Piscis, l’Acuarios i La Gata Negra.
El local més recordat és La Casita Blanca que es va enderrocar l’any 2011. Però, tot va començar com una marisqueria amb habitacions per fer la migdiada després de dinar. El 1912, es va tirar a terra l’edifici per construir-ne un de nou. L’establiment va viure els seus millors anys durant el franquisme, fins que el 1969 les autoritats el van tancar. Set anys després l’establiment va reobrir fins que es va tirar a terra.
De La Casita Blanca hi ha llegendes i imaginari popular. Un dels que havien escrit sobre el “meublé” és Lluís Permanyer, cronista de Barcelona. Ara, però, ha arribat a mans del Taller d’Història de Gràcia una entrevista a l’antic propietari de La Casita Blanca, Jordi Sendra. Es tracta d’una conversa amb l’Associació de Veïns de la Salut-Vallcarca, ja desapareguda. En aquesta conversa hi ha alguna contradicció amb la versió que sempre s’havia explicat. Per exemple, el nom de La Casita Blanca es deia que venia dels llençols estesos al terrat, però el propietari antic explica que es deu a la riera de Vallcarca també coneguda com a riera blanca.
Tots aquests establiments van desapareixent amb el pas del temps i amb l’aparició d’altres opcions per conèixer o trobar-se amb gent. Ara, per això, encara es pot trobar algun hotel d’habitacions per hores.
