Diuen que fan dues feines. Són pescadors per vocació i escombriaires del mar per obligació. Allà on pesquen, els fons marins de la costa de Barcelona, és impossible destriar el peix de la brossa. Només es poden separar un cop aixequen la xarxa i la buiden en el vaixell. Una rutina que sempre s’havia viscut amb a expectació, per saber com anava la pesca, ara genera més aviat preocupació. Els residus marins, sobretot tovalloletes humides i compreses, són un maldecap quotidià per als pescadors de la Barceloneta. I ho hem comprovat a bord d’una de les nou embarcacions d’arrossegament que encara amarren a la ciutat.

El plàstic, omnipresent

Calamars, sorells, molls, besucs… són alguns dels objectius de La Ferrosa. El patró, Pau Huguet, posa rumb primer, a les sis del matí, cap al Maresme. A aquesta primera calada, a unes tres milles de la costa, la seguiran tres més, cada vegada més a prop de Barcelona, i “a poc a poc veureu com les escombraries van augmentant”. La predicció del Pau no falla.

Ampolles de plàstic i llaunes de refresc són fixes en cada calada. I altres objectes inversemblants s’hi afegeixen esporàdicament: una carcassa de televisor, impermeables, pilotes de bàsquet, un cap de cavall de joguina… Tot es fica en bidons i bosses d’escombraries per descarregar-ho quan arribin a port. “És una ximpleria llançar-ho a l’aigua per tornar-ho a agafar demà”, diu Huguet.

Xarxes inservibles

Des de la Confraria de Pescadors de Barcelona, el patró major, José Manuel Juárez, hi posa xifres: cada any treuen en conjunt “entre 12 i 14 tones de residus marins, i mal comptabilitzades”. L’any passat, arreu de Catalunya, es van recuperar 58 tones d’escombraries. Entre aquests residus, l'”espècie invasora” més perillosa són “les llanes, les tovalloletes i les compreses, perquè això no es desfà”.

“El problema és que a cada malla s’hi queda enganxat un tros de llana”, explica Huguet, “llavors s’han de deixar els arts de pesca a terra perquè s’assequin, treure la brossa a mà, amb les hores de feina que significa i que no es paguen…”. I això, si les xarxes no queden directament inservibles. “Si abans les canviàvem un cop cada cinc anys”, diu Juárez, “ara ho fem cinc cops cada any”.

“Cal més implicació política”

Ara, la paciència dels pescadors s’esgota. Ja han fet pedagogia durant anys sobre aquest problema. Des del 2014 han col·laborat amb l’Agència de Residus de Catalunya en el projecte Marviva, de classificació de les deixalles recollides. Ara, reclamen un moviment més. “Les administracions han d’apostar perquè la neteja dels fons marins sigui molt més efectiva, falta que la part política s’hi impliqui més”, exigeix el president de la confraria.

Alguns pescadors apunten directament a les depuradores del Besòs i del Llobregat com a responsables de suposats abocaments, sobretot de residus com les tovalloletes, que procedeixen de la xarxa domèstica. “No som científics, però ens donen mostres que no funcionen gens bé”, assenyala Juárez. “Fa molta por acostar-se a les desembocadures del Besòs o del Llobregat”, diu Huguet, “perquè ja tinc uns quants arts trencats”.

Un patró i armador jubilat, Lluís Talló, esclatava a Twitter fa unes setmanes contra les depuradores i les responsabilitzava de l’últim carregament de residus: una bola enorme de tovalloletes i altres teixits “capturats”, precisament, pel Pau Huguet a 10 quilòmetres de la costa i 180 metres de profunditat.

Quin és l’origen dels residus?

L’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’administració responsable de les depuradores, assegura que “aquests residus no poden sortir de les depuradores”. L’origen, segons explica el director de Serveis del Cicle de l’Aigua, Fernando Cabello, són episodis de pluja en què “no tota l’aigua de la xarxa de clavegueram arriba a la depuradora, per evitar-ne la sobrepressió”. “És possible, i de fet passa, que aquests residus surtin al medi, acabin a la riera i després al mar, o directament el sobreeiximent es produeix a la platja”.

Per evitar-ho, l’AMB planteja “posar filtres en els sobreeixidors que aboquen més aigua, per retenir aquest tipus de residus”. Però alerta que tampoc no resoldran del tot el problema. “La solució definitiva és que la ciutadania s’acabi conscienciant que tots els residus higiènics sòlids han d’anar a la brossa i que el lavabo és per a l’aigua i el paper”.

Abans que això passi, però, serà potser massa tard per als pescadors de la Barceloneta. “La pesca artesana costera a Barcelona s’ha perdut del tot”, assegura Juárez. Amb prou feines sobreviuen els nou vaixells d’arrossegament, que fins fa poc eren encara una vintena. “I la mar de davant de la ciutat, entre el Besòs i el Llobregat, està plena de porqueria”, diu Huguet, “s’ha quedat inservible”. De fet, La Ferrosa transita aquest tram de costa a tota velocitat, sense aturar-s’hi, de tornada al port. La pesca ha estat “fluixa”, entre 400 i 450 quilos de peix. De brossa, però, n’han omplert dos contenidors, més de 60 quilos.

Comparteix a:
Imatge de l'autor/a