Són a llocs on un no esperaria sentir-los. Poden ser al vestíbul d’un hospital o al costat d’unes dutxes per a persones sense llar. I no cal ser músic professional per fer-los sonar: estan a disposició de qualsevol persona que hi vulgui seure i tocar una estona. Es podria dir que són pianos amb funció social o, seguint el nom de l’associació que els instal·la i dinamitza, són pianos vius.
Fa un any i mig que aquesta entitat s’ha proposat “omplir els espais públics de música” amb un propòsit clar: “El piano genera moments que serveixen per evadir-te o per transmetre emocions i transforma els estats d’ànim de la gent“, diu Abel Coll, un dels fundadors. Ho va comprovar ell mateix durant el confinament, traient el seu teclat al balcó per oferir cada tarda un recital als veïns. D’aquella experiència va néixer la iniciativa d’anar a tocar allà on la música podia ajudar més.
Pianistes “terapeutes”
De fet, Pianos Vius és una xarxa de músics voluntaris que van cada setmana en horaris concertats, per exemple, a residències de gent gran o a un centre de dia de malalts d’Alzheimer. Hi toquen potser instruments que ja hi eren però que tenien poc ús.
En altres espais són ells directament els que instal·len un piano nou o “de segona mà”, és a dir, una donació que algú ja no farà servir més. L’Hospital Clínic, el del Mar, la botiga d’Arrels Fundació i el pavelló de la Fira per a refugiats ucraïnesos són alguns d’aquests espais. “Posem pianos allà on, si no el posem nosaltres, no n’hi hauria”, explica Coll. “I quan poses un piano i fas una passa enrere, passen coses”.
De les partitures al carrer
Històries com la de Santiago Silva. Feia sis anys que no tocava un piano. “El primer dia que vaig veure aquest, se’m van despertar tots els records”, diu referint-se al que ja hi havia al Centre Assís. Ell hi va cada dia per esmorzar i dinar. “I per veure el meu amic, el piano”. La pandèmia i la crisi el van portar al carrer, on ha dormit “molt temps”. Ara fa quatre mesos que ja ho fa en un alberg.
Però la vida a l’Argentina, al seu país, havia estat molt diferent. De petit havia fet classes particulars de piano en l’internat on estudiava i fins i tot va arribar al conservatori. Tot va quedar lluny quan va venir a Barcelona el 2015. “Sents com una frustració, tant de temps dedicant-hi i no poder tocar res, però després es recupera alguna cosa. La música té el poder de transportar-te al passat i evadir-te”, descriu.
Un company a l’hospital
També de fora va venir Aftab Ahmed, en aquest cas del Pakistan. Ho va fer només amb 16 anys, tot sol, i fins a la majoria d’edat va estar en un centre d’acollida per a menors. Després va conèixer la Fundació Comtal, que actualment l’ajuda amb l’allotjament. Amb 23 anys ara, a més d’aprendre piano amb vídeos de YouTube, estudia enginyeria informàtica a la UPC. Aquest curs, però, no ha pogut matricular-s’hi. Al juny el van ingressar a l’Hospital Clínic per un limfoma.
“El temps passava molt lent i m’avorria a l’habitació”, diu. Fins al dia que un infermer li va dir que podia sortir a passejar per l’hospital i va començar a tocar el piano de cua que hi ha al vestíbul cada tarda. “La música m’ha ajudat molt a oblidar-me de tot això”. I també ha tastat el que vol dir tocar amb públic. “He vist com la gent s’emociona i ho entenc, perquè són persones que potser tenen un problema de salut o un familiar ingressat”. Ara ell ja no està ingressat però el tractament l’obliga a visitar l’hospital amb freqüència, una oportunitat que no perd mai per tornar a la vida el piano del Clínic.
